Poemes en conflicte

POETES EN TEMPS DE REVOLTA

Barcelona, 1936-1939

Ferran Aisa

Lleonard Muntaner

272 pàgines. 23 eurosEstem acostumats a veure en l'amor el principal afer poètic, però la guerra també ho ha estat sempre. La celebració de les matances és anterior a la descoberta de la intimitat, i els homes devien reclamar als bards l'enaltiment d'uns herois molt abans que el relat d'un feliç acompliment del desig carnal. Molts segles de civilització ens han dut a creure que la guerra és una situació que no es pot ni ignorar ni acceptar, en paraules de T. S. Eliot. No hi ha conflicte sense poemes que l'acompanyin i tractin d'explicar-lo; malauradament, també generen una legió de propagandistes que animen la tropa amb expressions efectistes i sentimentals, en forma de poema més o menys ben assolit. Però els tocs de corneta, per insubstituïbles que siguin en el combat, no es poden comparar a una simfonia.

'Poetes en temps de revolta' falla en barrejar Lorca o Bartra amb versistes irrellevants

El gran defecte del llibre de Ferran Aisa (Barcelona, 1948) Poetes en temps de revolta. Barcelona, 1936-1939 és posar en el mateix mostrador autors que s'hi van veure implicats —Lorca o Miguel Hernández, Màrius Torres o Agustí Bartra— i esforçats versistes del tot irrellevants en la història de la literatura. Això és perquè el seu propòsit és, sobretot, polític i propagandístic; no reuneix les condicions perquè el puguem considerar un estudi seriós. En primer lloc, li convé un bon repàs formal —a vegades hom dubta si un vers citat és coix per insuficiència del poeta o per error de picatge—; un índex onomàstic hauria estat molt útil; hi ha citacions amb referència i altres sense; la bibliografia barreja fonts i estudis...

En segon lloc, més que una anàlisi de la lírica del moment, és una antologia comentada de textos, principalment en castellà, declamats en recitals poètics, uns recitals que, en aquesta Barcelona bèl·lica i revolucionària, eren més míting que altra cosa i als quals acudien poetes i intel·lectuals compromesos amb la causa.

Tant o més que l'esperit bèl·lic, el que els textos citats reflectien i alhora volien transmetre als seus oients és l'entusiasme davant la idea d'estar bastint un nou ordre social a través de la unitat antifeixista i les col·lectivitzacions, i és aquest entusiasme que Aisa ens vol fer arribar amb la seva àmplia selecció. Per això, abans que organitzar la documentació recollida i presentar-la amb un discurs elaborat, prefereix servir-nos-la a l'engròs, esperant que ens faci profit. Una frase que cita de León Felipe, "El poeta, hoy, es el pueblo, que escribe la página de la història más grande con su heroismo", sembla impregnar tot el treball, però això no disculpa, des d'un punt de vista històric, fer abstracció d'aspectes com la funció de transmissor de consignes que els poetes hi assumien ni dels enfrontaments dins el bàndol republicà, com no disculpa tampoc la incapacitat d'establir una jerarquia entre els autors seleccionats. El Si mi pluma valiera tu pistola d'Antonio Machado, dedicat a Líster, no juga en la mateixa divisió que el General de opereta. Gran maníaco, d'un tal Antonio Esteban Mambrilla, dedicat a Queipo de Llano; moralment potser sí, literàriament no.

I tanmateix el debat no escapava als més avisats, com es pot comprovar en textos de ja llavors, igualment citats en aquest llibre. Així, J. J. Domenchina entén que amb tòpics i refranys entorn de la guerra es fa una mera poesia de circumstàncies inferior a l'autèntica poesia, i Agustí Bartra diu que "si el gran autor ha de sortir, sortirà quan la guerra pugui mirar-se de lluny, i amb perspectiva". Només cal afegir-hi el que diu Borges: que el millor lloc de l'espasa és el vers.