CRÍTIQUES

Art per l'art

Hi ha un llibre francès (Albert Casagne, La Théorie de l'art pour l'art en France, París, Lucien Dorbon, 1959) que explica més bé que cap altre un fenomen que, essent com és d'àmbit continental, va agafar en especial les lletres del país napoleònic —perquè això va passar, a França, en temps de Napoleó III. He suggerit a més d'un editor que el fes traduir, però sembla que el país no està per fioritures.

Allà, doncs, més que enlloc, es va posar de moda que la literatura —cenyim-nos a ella, perquè amb ella va començar tot plegat, no tant amb la pintura, menys amb la música— havia de satisfer només les exigències de l'ofici que comporta, sostenir-se per ella mateixa i deixar en segon lloc totes les determinacions de qualsevol altre ordre que, sens dubte, es conciten en l'obra literària: antropologia, sociologia, filosofia o religió: en suma, tot el que no és estil. La dita poesia simbolista francesa va anar per aquest camí després de Baudelaire —encara que Verlaine va dir: "De la Musique avant toute chose!", i no: "Bon estil, abans que res!", tot demostrant que la música és l'últim element del que la literatura podria prescindir; si ni això no hi és present, llavors ja no en queda res—; però el manifest més clar sobre la qüestió es troba al famós prefaci a Mademoiselle de Maupin, de Théophile Gautier (Ed. Lumen), poeta, amic i mestre de Baudelaire, al qual, d'altra banda, aquest va dedicar les seves "flors malaltisses".

'Pierre Michon presenta una obra mestra en la tradició de l'art per l'art'

Hem fet aquest excurs només per donar a entendre que, si en alguna literatura del continent és lògic que perdurin aquestes formes de solipsisme estètic, o, simplement, d'esteticisme, és a les lletres franceses. Pierre Michon, autor celebrat, i amb molta de raó, pel llibre Vides minúscules, ofereix ara als lectors en català i en castellà una obreta d'enorme categoria estètica, com un prodigi de la llengua, anomenat Els Onze: en català a Club Editor; en castellà a Editorial Anagrama, tots dos calents, el segon en una traducció que admira per la seva gran qualitat, a càrrec de Maria Teresa Gallego: quasi Cervantes o Quevedo en estat pur.

El llibre, pel que s'ha dit més amunt, parla d'una vaga tela, però encara més d'una bagatel.la, perquè l'important és com hi treballa el llenguatge, no la història. A la seva Història de la Revolució Francesa, Michelet va atribuir al pintor Géricault l'elaboració d'un quadre per encàrrec dels onze membres del consell "del Terror" durant el període així anomenat de la transformació de França: Billaud, Carnot, els dos Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just i Saint-André. Les dades que ofereix Michelet són molt ambigües; la major part semblen fruit d'una memòria que acusa el pas del temps i fa emergir la fantasia, i, en suma, el fet és que mai no s'ha vist cap quadre que representi els onze terrorífics en cap racó de cap museu de França.

Michon bateja el pintor amb un altre nom, François-Élie Corentin, i ordeix un text prodigiós a l'entorn de què significa un quadre així, els termes en què li va ser encarregat al pintor, la relació entre política i representacions icòniques, i fins i tot l'essència de l'art —per això acaba amb una citació de Lascaux—, i més coses. Una sobretot, com ja s'ha dit: un domini en l'articulació del llenguatge —des dels noms i els adjectius fins als pronoms i els articles, per no parlar del ritme de les frases— com és inhabitual veure-ho avui dia.

Michelet ja havia escrit que la veritable "pintura històrica" només era tal cosa quan s'esforçava a no voler representar la Història. Michon ha vingut a fer-nos veure, una vegada més —això ja va passar amb Salambó, de Flaubert—, que, quan una història és observada a la menuda (tractar coses minúscules i vides petites li agrada molt), la pintura en el seu cas, com succeeix també amb el tractament de la literatura o de la música, emergeixen universos de significació aparentment insignificants, però que s'aguanten sols sense vacil.lacions, a més de ser un correlat de la vida.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS