Literatura universal
El dia 31 de gener de 1827, mentre sucava —probablement— uns biscuits en una tassa de xocolata desfeta, Goethe va adreçar-se al seu fidel secretari Eckermann amb aquestes paraules: "El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l'època de la literatura universal i tots hem d'esforçar-nos per col.laborar al desplegament d'aquesta literatura". Va aviar-se un tros de biscuit, va mirar el paisatge darrere la finestra, i al cap d'una estona va afegir-hi: "Si tenim necessitat de posseir un model imitable, hem de tombar la mirada cap als grecs de l'Antigor, en les obres dels quals trobarem sempre l'ideal de la bellesa humana".
Aquestes declaracions, que la gent del carrer no descobriria fins decennis més tard, va generar una muntanya —sense que ningú no n'hagi fet el cim, per ara— d'exegesis, totes molt diferents. Hi ha qui pensa que Goethe, per la primera part de l'afirmació, pensava en una mena d'agermanament republicà de totes les literatures del món, en especial les populars, ateses les seves correspondències temàtiques i mètriques, com es desprèn de la lectura de qualsevol diccionari de mitologia, o de poètica, comparada. D'altres van pensar que aquesta universalitat també s'aconseguiria procedint a la suma de les literatures nacionals, perquè, de la convivència de tot el que és nacional, per senzilla raó etimològica, en neix l'internacional. En aquest sentit, el crític Ferdinand Brunetière va arribar a la lògica conclusió que com més "nacional" sigui una literatura, més contribuirà a la literatura "universal": és sabut que l'univers està fet de múltiples peces, vàries, i fins i tot heterogènies. Segons aquesta llei —que projecta en la literatura culta allò que Goethe preuava en les literatures de caire popular—, cap literatura nacional no estaria obligada a seguir ni el model dels grecs ni el de ningú: n'hi hauria prou que fos autèntica —amb vocació d'universalitat, encara que es desplegués en un llogarret d'insignificança— perquè passés a engrandir el marc general de l'univers literari (cosa que ja comença a ser diferent de "literatura universal").
Però el mateix conseller, abans i tot d'aquelles famoses declaracions, ja havia sortit prèviament de l'atzucac en què va submergir el binomi nació-univers parlant amb Eckermann: en efecte, quatre dies abans de l'agradívola xerrada, li havia escrit això que segueix al seu amic A. Streckfuss: "Estic convençut que s'està edificant una literatura universal, que totes les nacions hi estan abocades i que fan passos amistosos en aquest sentit. En això, Alemanya pot exercir i té l'obligació d'exercir la més gran influència; Alemanya haurà de jugar, en aquest gran confluent, un rol d'excel·lència".
Ara la cosa agafa un altre caire. Resulta que hi haurà una "confluència" de literatures nacionals que conformarà la literatura universal, però també resulta que Alemanya hi jugarà un rol de preeminència. És òbvia la fal·làcia de la qüestió. Ben mirat, "universal" de debò, vàlid per a totes les èpoques i països, només hi ha hagut Homer i Virgili, per entendre'ns. Dante ja no és el mateix. Cervantes, tampoc. Shakespeare, segons Voltaire, encara menys, i Goethe no hauria hagut de pensar que ell constituïa una excepció. Sempre enmig de l'embolic, Goethe el va resoldre preuant les virtuts de la literatura alemanya —és a dir, per començar, la d'ell mateix—, bo i concedint que els francesos i els anglesos, si volien, s'hi podien afegir si bé els semblava: Madame de Staël ja havia obert la ruta d'aquesta germania literària, tirant a imperialista com es va veure ben clar en les conteses franco-prussianes del segle XIX.
Tot això, explicat d'una altra manera, ho trobarà el lector a les pàgines del llibret de Victor Klemperer, Literatura universal y literatura europea (Barcelona, Acantilado, 2010). Afegim-hi una cosa: si aquest era un problema a la primeria del segle XIX, ara ja no n'és cap: la proliferació de les traduccions —incloses, en aquests moments, les de les literatures orientals que tant van seduir Goethe— ha creat una xarxa, un univers pel que naveguen, frèvols, els lectors del món sencer.
