"Em pregunto si hi ha prou públic"

Fotografies d'un paisatge des de l'interior d'un vehicle, acotacions, dibuixos de llocs i d'itineraris, coordenades, brúixoles, estructures metàl.liques que marquen recorreguts, vídeos del camí pel desert... No pot negar que el tema de l'exposició és el viatge, la natura, el desplaçament. Sergi Aguilar (Barcelona, 1946) inaugura avui l'exposició 600 km a la galeria Estany-De la Mota, que, a partir d'ara, el representarà. És tot un esdeveniment perquè feia molt temps que d'Aguilar només en sabíem per la faceta de gestor cultural, tant en la seva etapa com a president de l'Associació d'Artistes Visuals (AAVC) com, des de fa quatre anys, com a director de la Fundació Sunyol.

Pregunta. Feia molt temps que no exposava a Barcelona...

Resposta. Sí. La darrera va ésser l'any 1997 a la penúltima exposició que va fer la galeria Carles Poy abans de plegar.

P. I per què?

R. No ho sé, això ho hauries de demanar a les galeries de Barcelona. Jo sempre he estat actiu. Exposava a la resta d'Espanya, en galeries de Madrid i Santiago, en espais institucionals... però aquí no.

Li passa a d'altres artistes. Si fas un repàs de la meva generació veus que hi ha dificultats perquè la gent exposi. Potser a Barcelona no hi ha una estructura tan sòlida com sembla.

P. A l'exposició mostra obra realitzada els darrers sis anys. Què ha canviat des d'aquella última mostra barcelonina?

R. En aquell moment ja s'apuntava el gir que he fet a la meva obra i començava a utilitzar fotografies i dibuixos. Sempre ha estat la natura el fil conductor del meu treball, però llavors, quan veies l'obra, xocava perquè era hermètica, amb estructures de ferro molt tancades. Era un concepte molt analític. Ara tot és més concret. Els dibuixos són més un quadern de notes, tenen un aspecte més narratiu. I els vídeos, que fa temps que treballo encara que fins ara no m'havia atrevit a exposar-los, també ajuden a donar-li aquesta mirada més directa. Queda més evident la relació amb el viatge, amb el fet físic real. Veig que, des de fa uns anys, estic més desmaterialitzat. I això ha estat fruit d'un procés de reflexió personal, perquè era una etapa exhaurida en què sentia que ja no podia especular més amb l'abstracció i, al mateix temps, va coincidir amb tota una sèrie de viatges que vaig fer al desert. Allà veus que el volum evident és innecessari quan l'atmosfera està carregada de comunicació. No és que hagi abandonat l'escultura, però, entesa com a objecte, per a mi és menys necessària.

P. La creació del Consell de les Arts va culminar la feina feta a l'Associació d'Artistes?

R. Podria pensar-se que, en una situació normalitzada institucionalment, l'associació no semblaria tan necessària. Però, d'altra banda, sembla que el consell no està complint les expectatives. És molt burocràtic i tal vegada s'hauria d'alleugerir més. Potser li hem de donar temps, és una qüestió que està sobre la taula. Però, és clar que l'associació encara ens fa falta.

P. Està content de la seva feina a la Fundació Sunyol?

R. M'ha permès aplicar el vessant teòric de la meva feina. M'agrada la feina d'escultor, però també tot allò que envolta el món de l'art, inclosa la gestió i la teoria. Estic content. Penso que la nostra funció no és omplir cap buit, però gràcies a la col.lecció i al programa hem pogut anar recuperant gent que penso que són necessaris i que feia temps que no apareixien en escena.

P. Com veu el sector de l'art?

R. Tinc una certa crisi. Em qüestiono si a Barcelona no estem en un moment inflacionista, si estem produint més activitat de la que podem absorbir. És un tema important i complicat. Barcelona és molt dinàmica creativament, però la pregunta és si la societat civil és capaç d'absorbir, a través de les seves col.leccions i adquisicions, o fins i tot de la seva assistència i suport, el que està passant. La pregunta que em faig és aquesta: hi ha prou públic?