CRÍTIQUES

Un univers de pedra

LA PEDRA SECA. EVOLUCIÓ,

ARQUITECTURA I RESTAURACIÓ

Rosa Congost, Andreu Bover,

Jenar Fèlix, Ramon Ripoll,

Jordi Bellmunt, Erica Sogbe,

Xavier Rebés i Joan Reguant

Pròleg de Christian Lassure

Brau

208 pàgines. 48 euros

Qui s'acosti per primer cop a Cadaqués (Alt Empordà) es trobarà amb un panorama sorprenent: tot el paisatge que abasta la vista, des dels cims fins a les portes mateixes del poble, és cobert de terrasses, petites escales, murs, recs, cabanyes, camins, ponts i tot el que fa possible el cultiu d'aquests terrenys gairebé inaccessibles. Tot s'ha fet pel procediment de pedra seca, sense argamassa.

La inesperada unió d'una orografia difícil i d'un procediment constructiu lligat íntimament al paisatge (ja que la pedra prové dels voltants mateixos) crea ritmes i esbossa corbes de nivell, revela diferències de cultiu i límits de propietat, tot amb estructures elaborades pedra per pedra, jugant amb la gravetat i l'ajustament de les formes. Ningú que ho hagi vist s'haurà quedat immune davant d'aquesta bellesa, i ningú s'haurà deixat de preguntar: qui ho va fer?, quan va començar?, per què va sorgir?, com es fa?

Les construccions són estructures que juguen amb la gravetat i les formes A Catalunya en perilla la conservació en no haver estat considerades patrimoni

Per sort, ja tenim una obra que proporciona moltes respostes: La pedra seca es centra (encara que el títol no ho digui) en el cas de Catalunya, i aplega mirades diferents entorn d'un fenomen complex. La historiadora econòmica Rosa Congost contribueix amb fragments del seu llibre Els propietaris i els altres. Al segle XVIII es poblen zones del territori català que abans estaven deshabitades. Normalment, coexistia un propietari legal i un altre que era qui cultivava la terra, la utilització de la qual podia passar als seus descendents. D'aquesta manera, hi havia un estímul perquè qui treballés encara una petita parcel.la fes, o mantingués, les terrasses i construccions que permetien el cultiu de vinya i oliveres.

Andreu Bover, en una aproximació antropològica, recorda com l'àmbit d'aquestes tècniques és tot el Mediterrani: de Creta a Sardenya, de Menorca a les Garrigues, si bé és cert que la disponibilitat dels materials (pedres, finalment) i el recurs senzill d'apilament poden explicar solucions molt similars a Zimbabwe o a l'Índia. Els constructors normalment no eren manobres: podien ser agricultors, jornalers i fins i tot mariners i pescadors. Cal no oblidar que, a més a més, pastors, carboners, llenyataires i treballadors industrials alçaren per a fins propis construccions en pedra seca. Encara que els treballs més ambiciosos requerien el concurs de professionals, una cabanya normal es podia aixecar, amb els sabers comuns, en només un dia.

Jenar Fèlix i Ramon Ripoll, arquitectes, estudien un dels elements més característics, les barraques, de les quals hi ha una gran varietat. Fan una tipologia dels murs, de les cabanyes, i de com aquestes s'insereixen en les feixes. Els apartats finals mostren l'aprofitament del material d'arxiu, que de vegades es remunta al segle XVII, per datar aquestes construccions i conèixer-ne l'evolució.

Jordi Bellmunt i Erica Sogbe aborden el tema des d'una perspectiva innovadora: els estudis del paisatge. En destaca l'aproximació cartogràfica, que permet capturar en zooms successius la presència de la pedra seca al territori. Però no passen per alt el seu aprofitament artístic, com a l'obra de Goldsworthy, o els panorames com a element de fruïció estètica. Es contempla també la reutilització arquitectònica o jardinística dels paisatges de terrasses.

Xavier Rebés i Joan Reguant s'ocupen de la restauració. Mancades de manteniment des de fa dècades, les construccions de pedra seca es degraden, freqüentment amb un efecte dòmino: la pèrdua d'una terrassa comporta el lliscament de les superiors. A diferència del que succeeix a Mallorca, a Catalunya hi falta formació professional de restauració. El problema de la conservació d'aquests elements és gran, perquè pertanyen a àmbits administratius variats (diversos municipis, parcs naturals...), i perquè en el fons la millor manera de protegir-los és mantenir-ne els usos agrícols. Però potser el problema de base és que "la modernitat ha ignorat, despreciat i menystingut en gran manera tot allò rural", i la pedra seca no s'ha anat considerant patrimoni cultural. Tant de bo obres com ara aquesta, i la iniciativa de diverses revistes i llocs webs, vagin canviant la situació.

El volum, de gran format i tapa dura, està molt ben dotat de gràfics, mapes i fotografies (el que signa aquestes línies hi va contribuir amb quatre, fruit de passejades cadaquesenques). Tanmateix, se li ha de retreure un cert descuit editorial, que es manifesta en la manca d'algunes referències bibliogràfiques, o als annexos, de l'autoria de les quals no se'ns diu res.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS