Repoblar l'espai literari

UN PAÍS DE BUTXACA

Joan-Daniel Bezsonoff

Empúries

139 pàgines

18 euros

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha estat guardonat amb el Premi Lletra d'Or d'enguany en reconeixement a la seva obra Una educació francesa. Aquest llibre, de gran tremp narratiu, és una col.lecció d'apunts autobiogràfics que componen el fris de l'educació sentimental de l'autor. Un país de butxaca es pot considerar com una continuïtat atomitzada d'Una educació francesa. Sota el criteri de resseguir la branca catalana dels seus avantpassats, Bezsonoff focalitza de manera monogràfica un aspecte que també vertebrava el llibre precedent: la seva desacomplexada assumpció de la catalanitat.

Amb Un país de butxaca Bezsonoff culmina un cicle literari de polaritats diferents per bé que plenament harmòniques en el conjunt d'una novel.lística que compacta biografia, document històric i ficció. Així, hi ha un cicle de novel.les d'aquest autor (Les rambles de Saigon, La revolta dels geperuts, La presonera d'Alger, La guerra dels cornuts i Les amnèsies de Déu) caracteritzat per una mirada externa que permet accedir al cor d'episodis de la història contemporània: la Indoxina francesa, la vida velada del comandant Valls durant el procés d'independència d'Algèria o la Primera i Segona Guerra Mundials. És a partir d'Els taxistes del tsar (2007) quan Bezsonoff explota un filó literari que remet a una —diguem-ne— mirada interna: l'exploració de les arrels pròpies sota un gènere amfibi que barreja narració, elegia i autobiografia. Una educació francesa i Un país de butxaca són les expressions més pures d'aquest segon accent creatiu.

Bezsonoff explora les arrels pròpies sota una barreja de narració, elegia i autobiografia

'Un país de butxaca' testimonia la destrucció d'un univers cultural i lingüístic

En aquesta darrera obra Bezsonoff entrelliga un triple eix narratiu: l'estima mineral que sent pel seu padrí Jean —admirador de Pétain i De Gaulle—, el procés de desaparició de la llengua catalana al Rosselló i la voluntat contumaç de l'autor d'integrar-se a la tradició de la literatura catalana. En una il.luminació a cavall entre la nit de Pascal i l'obstinació salvífica de Mistral, Bezsonoff intenta recuperar una llengua que la generació dels seus pares ja ha abandonat.

Un país de butxaca rubrica el pacte autobiogràfic que observava Lejeune i revela amb autenticitat la formació d'un escriptor que aprèn català gràcies als seus avis, que l'any 1983 encara era incapaç d'escriure correctament una carta en català, i que reconeix que el francès és la llengua en què té més registres expressius. El llibre, sàviament governat per un moviment pendular que oscil.la entre l'elegia i la perspectiva notarial, descriu com el català del Rosselló es converteix en un patuès; relata com els seus avis parlen generalment en francès, però que d'esma, o quan s'enfaden o quan estan a punt de morir, retornen a la seva llengua vernacla; mostra les consideracions de l'autor al voltant dels escriptors catalans que més l'han marcat (Rodoreda, Salvat-Papasseit, Narcís Oller, Guimerà, Verdaguer, Maragall...); esbossa una interessantíssima propedèutica en l'elecció de l'idioma expressiu ("En francès, imitava inconscientment els meus mestres. El meu lèxic es desbordava. En català, en canvi, em trobava sol, nu, al peu de l'idioma"); i ofereix un diagnòstic colpidor ("He conegut la mort d'una llengua. Un assassinat programat amb milers d'assassins i còmplices").

A Un país de butxaca esclata una èpica implosiva, que testimonia la destrucció d'un univers cultural i lingüístic, una destrucció impulsada en nom del progrés i dels ideals neoil·lustrats. Però és bo remarcar que l'atribut primordial d'aquest llibre és el seu vigor literari. I cal protegir l'excel.lència de la literatura de Bezsonoff contra el perill d'un futur oblit. És a dir, cal estalviar-li alguns dels tics més recurrents i perniciosos del medi literari: l'exalçament de l'exotisme, la inflació sociològica i el valor (efímer) d'icona. Un país de butxaca conjuga les facultats ambivalents que l'escriptor Norman Manea reconeix a l'idioma: "La llengua produeix i acull tant les injúries emmetzinades per l'odi com la metamorfosi meravellosa, el contrast entre la mandra mental i el llamp creador". Aquest llibre convoca el miracle de què només és capaç l'alta literatura: embellir l'espai del crepuscle, repoblar-lo des de la plena assumpció de la realitat.