Intel.lectuals en la cruïlla de 1939

UNA BURGESIA SENSE

ÀNIMA

Francesc Vilanova

Empúries

256 pàgines. 18 euros

FRANÇA, 1939

Marta Pessarrodona

Ara LLibres

365 pàgines. 21,95 euros i el

llibre electrònic, 12,95 euros

El 1939 la guerra militar es va reconvertir en una guerra cultural i ideològica. Certament, de 1936 a 1939 la confrontació cultural ja s'havia manifestat amb claredat, però ara afectaria plenament Catalunya, ocupada militarment i considerada un territori globalment hostil a l'Espanya franquista. Amb la caiguda de Barcelona, l'aparell cultural i propagandístic franquista va començar a treballar intensament per acabar amb l'error que havia comès Catalunya, i sobretot les seves classes burgeses. En la mentalitat franquista era natural combatre socialistes, comunistes o republicans, però en el cas català s'hi havia d'afegir alguns sectors burgesos que havien abraçat el catalanisme, i que per això havien passat a formar part de l'Anti-España. Aquesta era la "traïció catalana" que Francesc Vilanova evoca en el seu llibre, i que havia de ser resolta gràcies a la feina d'uns intel.lectuals franquistes que fessin veure aquell error. Ferran Valls i Taberner és un cas paradigmàtic, reconeixent el seu propi error a nivell personal, però calia una acció decidida en favor d'una Catalunya reintegrada totalment a Espanya. En aquest sentit, el llibre de Vilanova ressegueix amb detall aquest procés, amb noms propis que es comprometen políticament amb el règim, com Carles Sentís, Ignasi Agustí, Ferran Valls i Taberner, i molts altres, des de la premsa, institucions culturals com l'Ateneu Barcelonès o plataformes com la Universitat. Per a aquests intel.lectuals era molt important un constant record a un passat "desviat" que ara calia expiar. El gener de 1942 es podia llegir a La Vanguardia: "Recordemos el abismo de abyección y de ruina a que llegó Barcelona y de que nos sacó Franco, y no habrá un solo barcelonés bien nacido (...) que no bendiga el nombre de Franco y, por lo tanto, que no se apreste para rendir al Caudillo, en la ocasión inmediata que se ofrece, el homenaje de su gratitud irrevocable". Una determinada lectura de la història, doncs, era imprescindible.

La lectura paral.lela dels dos llibres permet observar els vasos comunicants

Mentre a Barcelona passava tot això, uns altres intel.lectuals vivien a l'exili i provaven de mantenir l'univers cultural que havia estat expulsat de Catalunya. El llibre de Marta Pessarrodona presenta una descripció de l'etapa inicial d'aquest exili, sobretot dels anys 1939 i 1940. A través de l'anàlisi de la correspondència entre escriptors, de les actes de l'Institució de les Lletres Catalanes, i amb alguns diaris inèdits, com el de l'Armand Obiols, copsem la magnitud de la tragèdia de l'exili, que sempre es situa entre les conductes heroiques i els problemes més mundans vinculats a la lluita per la supervivència. Podem trobar, doncs, des de la satisfacció que té Trabal "per salvar les 4 màquines d'escriure que vàrem portar de Barcelona al Mas Perxés", que els permetria seguir treballant, a les crítiques que aquesta elit cultural a l'exili feia a institucions d'ajut com la Fundació Ramon Llull o la dualitat entre aquesta i la Institució de les Lletres Catalanes, amb veus crítiques com la de Just Cabot que critica gent "lligada a la menjadora". I és que l'exili és, com diu l'autora, "una mena de tsunami de les relacions humanes", com el que va enfrontar Carles Riba i Ferran Soldevila. Uns problemes que l'ocupació alemanya de França el 1940 va fer encara més intensos, alhora que obria el debat sobre la marxa cap a Amèrica.

Els llibres de Vilanova i Pessarrodona analitzen dues cares d'una mateixa realitat, que no és altra que el paper dels intel.lectuals catalans davant la instauració del franquisme, on es barregen els discursos culturals, el compromís polític i les diverses situacions personals, ja siguin de poder o de lluita per la supervivència. La lectura paral.lela dels dos llibres permet observar els vasos comunicants, aspecte en el qual les relacions personals juguen un paper important. Molts col.laboracionistes ocupen sense cap escrúpol llocs deixats vacants pels exiliats; d'altres, en canvi, són conscients que ocupen aquests llocs pel buit causat per la repressió. I també entre els exiliats s'observa amb interès què passa a l'interior, fins a quin punt s'ignora o es destrueix la seva obra, quina ha estat la sort que han patit els que no han marxat. Amb estils diferents, però amb un ús intensiu de fonts primàries, aquests dos llibres són aportacions significatives a la bibliografia de la immediata postguerra, als quals tanmateix podem retreure la manca d'un índex de noms (Vilanova) o la dificultat per identificar les fonts (Pessarrodona).