La segona dona

País de neu

Yasunari Kawabata. Traducció: Albert Nolla

Viena Edicions, 2009

144 pàgines. 15 euros

Escriptor fidel al to i al timbre de certa tradició entre els novel·listes japonesos d'una època travessada per tota mena de cataclismes i transformacions, Yasunari Kawabata (1899-1972) va ser el més immune a l'aire d'un temps marcat per l'occidentalització amb esperit imperialista i la dilatació del trauma postbèl·lic a partir del 1945; una tradició lingüística i literària, la seva, incomparable en l'exploració fins al darrer detall de la intimitat i dels espais interiors en què es desplega, des de la psicologia del desig o la contemplació quieta del paisatge fins als aspectes més eteris o estranys dels moments banals; i que té en La novel·la de Genji, el Diari de l'efímera i El llibre del coixí, tres obres escrites per dones, uns referents ineludibles, i en el refinament i l'elegància elusives els seus trets distintius.

La història parteix del moment que un home coneix una geisha jove no professional

L'amor no correspost és el tema inalterable de l'obra en prosa de Kawabata

La capacitat de Kawabata per suggerir sense tenallar els dilemes i els drames interiors dels seus personatges es plasma amb precisió a País de neu (1947), una novel·la curta en què construeix una història a partir d'un detall tan lleu com ara l'instant en què un home que viatja en tren recorda amb vaguetat, pel tacte d'un dit, una geisha jove encara no professional a qui havia conegut, i a la qual va a visitar. L'home ratlla el vidre entelat de la finestra amb el dit, i veu el reflex d'una altra noia que viatja al mateix vagó amb un jove malalt. De la coneixença més o menys intensa que l'home establirà amb les dues noies, i de les experiències de cadascú en una regió freda del Japó on bufen els vents de Sibèria, n'extreu uns retrats vius en què els pesars i les penalitats es difuminen per la mera presència serena del paisatge.

La protagonista, amb tot, és Komako, la jove aprenent de geisha a qui l'home, casat i amb fills, va a visitar. I ho és, en part, perquè l'home és un passavolant a la recerca de calma que fa d'espectador de l'amor que la noia li professa, i que té la funció narrativa de fer que el lector participi de la vida d'ella, de la de l'altra noia, dels secrets compartits entre l'una i l'altra i del poble en què viuen. La manera en què Kawabata desplega la personalitat i la història de Komako, la subtilitat amb què no només la fa evolucionar fins a aconseguir mostrar sense pressa les moltes cares d'un caràcter en el temps, sinó també de fer manifesta amb exactitud la situació social i existencial de les geishes joves a les zones rurals de l'època, és extraordinària.

La vitalitat de l'amor o de la passió, i en especial de l'amor no correspost, la fugacitat incomprensible del seu tot, és el tema inalterable de l'obra en prosa de Kawabata, però no ho és menys el seu revers devastador. A País de neu l'aspecte melancòlic i erosionador no té a veure amb l'amant Komako, sinó que queda reservat a l'altra noia, menys protagonista, i la seva peripècia peculiar amb el jove malalt, mentre que l'home és qui s'endú la solitud del plaer provisori. No és estranya, en aquest sentit, l'aparició insistent d'una menció a uns versos de Basho, el gran glossador de l'instant, sobre la immensitat de la Via Làctia. I tampoc no és estrany que no hi apareguin poetesses clàssiques com ara Ono no Komachi o Ise ("Flors de cirerer / Del petit poblet / On ningú no us veu; / Floriu, doncs, més tard / Quan les altres caiguin"); mentre el protagonista masculí medita sobre els versos de Basho, les dones de la novel·la viuen la immediatesa de l'experiència amorosa.