Excombatents? Mai

A la sortida del camp de concentració, un personatge d'una novel·la de Jorge Semprún escolta la conversa de dos companys i se n'adona que parlen com "excombatents" i es diu a si mateix que ell, excombatent, no vol ser-ho mai. És aquest l'esperit que omple l'exposició Bcnav/Madav, on es passa revista a 40 anys de moviment veïnal a Barcelona i Madrid. La mostra es pot visitar a Barcelona a la capella de Santa Àgata, però també des de casa, amb un ordinador, connectant amb l'adreça memoriaveinal.org.

L'exposició és austera. Molt austera. Com si volgués ajustar-se a temps de crisi. O potser es tracta de reproduir les penúries d'una història més aviat pobra. Perquè les associacions de veïns eren pobres fins i tot quan es formaven a barris rics, on també hi ha hagut (hi ha) necessitats i impulsos solidaris. Amb tot, és clar, l'associacionisme veïnal va quallar més als barris menys dotats de zones verdes, equipaments i habitatges dignes. Els visitants podran comprovar com les accions dels veïns han millorat la ciutat: han salvat racons i edificis, i han aconseguit escoles i centres sanitaris. Han reclamat semàfors, metro i línies d'autobús, en general, condicions per a una vida digna. Es varen oposar a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, a la guerra d'Iraq i als impostos afegits al rebut de l'aigua.

Ara, 40 anys després d'haver començat aquella brega, alguns dels seus protagonistes giren els ulls enrere amb el convenciment del personatge de Semprún: no són excombatents perquè la lluita continua

El final dels anys seixanta i els primers setanta varen ser temps convulsos a Catalunya i Barcelona. També a altres ciutats espanyoles. Espanya, que no va fer la revolució burgesa al segle XIX, i que va reintentar-ho al 1931, la va acabar consumant de la mà d'un general que s'havia sublevat per evitar-la. Els canvis d'una societat predominantment agrícola a una altra d'industrial, i que apunta als serveis, es consoliden a finals dels seixanta i són plens a la dècada següent. Val a dir, en termes econòmics, però no en termes polítics. No hi ha mecanismes de representació democràtica ni sindical a través de les quals vehicular les demandes de les capes socials que no prenen part del pastís del desarrollisme. En aquest context, les reivindicacions, com l'aigua dels rius, cerquen el camí més fàcil: la gent s'agrupa i organitza allà on pot. A les grans fàbriques, de la mà d'unes incipients Comissions Obreres, però també als barris en forma d'Associacions de Veïns. Tan prohibides, per cert, les primeres com les segones.

"Al començament hi havia un problema", recorda Jordi Borja. Després hi ha un "procés de politització dels moviments veïnals", amb la intervenció de veïns polititzats, futurs líders emergents del moviment, o a conseqüència dels enfrontaments que provoca la mera demanda del dret a manifestar-se contra els problemes quotidians.

El moviment veïnal s'imposa a partir de les mancances percebudes dia a dia, i rep un impuls decisiu de dos partits (PSUC i Bandera Roja) que descobreixen als barris el potencial de les llavors batejades "capes populars". Es tractava de canalitzar revolucionàriament la rebel·lia espontània que provocava la manca de transport públic o de semàfor o d'escoles públiques o de centres sanitaris. De donar sortida a les exigències de zones verdes a llocs on, molt sovint, ni tan sols hi havia carrers asfaltats: eren barris dormitoris crescuts a l'ombra de la pura especulació: sense serveis ni equipaments ni tan sols clavegueram. El visitant de l'exposició farà bé de detenir-se en una fotografia dels primers anys seixanta al Carmel on la canalla col·labora per construir una claveguera, tan impactant com la reclamació d'habitatges que supleixin el barraquisme estès al Carmel, Can Tunis, Torre Baró, Montjuïc, el Camp de la Bota, el Somorrostro i la Perona, per citar alguns exemples que han arribat als anys setanta.

L'exposició repassa un centenar de victòries no sempre complertes, però el número especial de Carrer , la revista de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona), revisa també la historia del moviment, les dificultats fins i tot per ser autoritzats, primer, i legalitzats, més tard, sense deixar de banda algunes derrotes i el preocupant envelliment associatiu, a més d'afegir-hi reflexions sobre les possibilitats de canviar el món començant per canviar el carrer, el barri, la ciutat.

L'exposició es divideix en dues parts: la que revisa els grans conceptes d'un moviment, global per local, i les intervencions més destacada a cada un dels 10 districtes: la recuperació com a equipament de la Casa de la Caritat o l'eliminació dels edicles de Cambó (que enlletgien l'avinguda que dóna pas al mercat de Santa Catalina), a Ciutat Vella; el salvament de la casa Golferics, on Núñez i Navarro pretenia construir un bloc de pisos, a l'Eixample. A Sants, no són pocs els nuclis recuperats: les Cotxeres (avui Centre Cívic); el parc de l'Espanya Industrial, el Mercat de les Flors, sense oblidar que la ronda del Mig ara és coberta, després d'anys d'emetre sorolls i gasos i ser una barrera interna al barri, com també va ser coberta la Ronda de Dalt, a Nou Barris gràcies al moviment veïnal. Les Corts ha guanyat el Centre Cívic de Can Deu; Sarrià-Sant Gervasi disposa de la Vil·la Cecília i ha salvat un ginjoler, alhora que Gràcia ha recuperat la plaça de Lesseps i no ha perdut La Sedeta. Horta ha conservat algunes masies i Sant Andreu disposa avui del parc de la Pegasso i del Centre Cultural de Can Fabra. A Sant Martí ningú reconeixeria l'actual Rambla de Prim si mirés una fotografia dels anys setanta con era una avinguda de terra resseca o un fangar impracticable, si plovia. I el metro tampoc hi arribava.

Els veïns no s'estaven per punyetes, de manera que si el poder no s'avenia a raons (i poques vegades ho feia) no tenien embuts per entrar als jardins de Can Sabaté amb un pic a la mà. El parc de Can Sabaté (a la Zona Franca) va ser inaugurat el 1984, però la victòria va començar el març de 1979, quan els veïns van ocupar a la força l'antiga fàbrica Industrias Mecánicas després d'un any de reclamar-los.

A l'altra banda de la muntanya, al Poble Sec, la gent tampoc s'estava de "l'acció directa". Josep Ramon Gómez, expresident de l'Associació de Veïns explica que es va ocupar el local de Falange. Avui és la biblioteca municipal d'un barri on hi vivien "majoritàriament perdedors de la guerra civil". Gómez recorda que la seva vinculació al moviment veïnal va començar amb l'oposició a un bingo que s'havia d'instal·lar al carrer del poeta Cabanes.

I qui diu una ocupació diu un segrest, bé que relativament inofensiu. Els veïns de Torre Baró reclamaven transport públic. Volien el metro, és clar, però bons jans com eren, estaven disposats a conformar-se amb una línia d'autobús. Res de res. Els tècnics deien que allí dalt el vehicle no hi podria pujar: massa rampa. El 7 de maig de 1978 un autobús de la línia 47 conduït per un sindicalista del barri va demostrar que els càlculs dels tècnics eren erronis.

Quasi tot si valia, però moltes vegades la protesta prenia tons festius, en forma de ballaruca, botifarrada o competició esportiva, especialment si es tractava de reivindicar unes instal·lacions per a la pràctica de l'esport, però també si es pretenia aconseguir que una fàbrica, per exemple Fertrat, al Poblenou, marxés del barri per tal d'acabar amb el soroll, la pudor i els fums tòxics. Uns quants partits de futbol de protesta i no poques assemblees varen aconseguir que la indústria anés a un altra banda el mes de març de 1975.

No tot va ser rodó. El parc de Joan Miró ocupa el que durant molts anys va ser l'escorxador de Barcelona. Els veïns varen començar a demanar-ne el tancament el 1976, alhora que reclamaven la conversió de l'espai (equivalent a quatre illes de l'Eixample) en un parc. Més de 3.000 firmes exigien un tancament que no es va produir fins al març de 1979. El 1981, l'Ajuntament va encarregar el projecte a Beth Gali, casada amb Oriol Bohigas, qui era delegat d'Urbanisme municipal. Les Associacions de Veïns varen rebre la decisió al crit de "tongo", perquè reclamaven que es tingués en compte els 40 participants en un concurs d'idees. El conflicte no va afectar la inauguració del parc, l'abril de 1983, amb l'escultura de Joan Miró Dona i Ocell. Més d'un quart de segle més tard, ara mateix, el parc és l'escenari d'un nou enfrontament entre el veïnat i l'Ajuntament que està construint una caserna de bombers al bell mig del parc.

Darrere d'aquestes reivindicacions locals hi havia, diu Borja, "un ideal de ciutat" que inspira l'acció col·lectiva: l'ànsia d'igualtat i de llibertat". Qui pot dir que la feina ja està feta?