Una invasió subtil

Contes russos

Francesc Serés

Quaderns Crema

223 pàgines. 22 euros

La intensificació de les potències narratives reclama aquests forcejaments. El cas és que un escriptor crea els seus precursors. I també els seus heterònims, i anònims, i pseudònims, i apòcrifs, i alter ego , encara que molt sovint, per ardit o per resignació, es limiti a prodigar la seva veu més pròpia. Ja se sap: també Déu escriu recte amb rengles torçats. Molts escriptors, entre ells Francesc Serés (Saidí, 1972), envigoreixen la seva veu més genuïna a través d'aquestes controlades fugues de la consciència poètica, altrament anomenades veus narratives o màscares del jo literari.

En el seu penúltim llibre, Caure amunt , Serés explorava els recursos del palimpsest, invocant temes de tres autors clàssics: Ramon Llull, Ramon Muntaner i Jaume Roig. Ara, amb Contes russos , una antologia de vint-i-un contes escrits per cinc presumptes escriptors russos i aplegats per una presumpta antòloga i traductora, Serés prossegueix aquest procés d'autoapropiació. Però amb un matís: si a Caure amunt predominava la impostació i la recreació, ara, a Contes russos , senyoreja la creació ex nihilo : cinc autors i una antòloga que, llevat de la seva tautològica qualitat de russos, no imposen a priori cap imperatiu més a l'autor.

Sort que en el darrer moment els editors van decidir incloure el nom de Serés a la portada del llibre, perquè, si no, a hores d'ara la xarxa estaria envaïda per la màgia esperançada i ignorant dels que rastrejaríem àvidament els noms d'aquests cinc escriptors centrípets: Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko.

En una riquíssima al·lusió poètica, Serés fa el que fa tot gran escriptor: fundar un espai autosuficient que, alhora, remet a la tradició literària. Els contes d'aquest llibre es poden concebre com exercicis d'estil que posen l'accent en la materialització de registres diferents i que, amb un precís domini del temps narratiu i del ritme, exalcen un fons epigonal: entendre que escriptor i lector segueixen les petjades d'uns altres i es constitueixen com a intèrprets del Gran text narratiu. En aquest sentit, les biografies i ucronies de cinc escriptors russos ficticis són una manera vertical d'atènyer el centre. El centre de què? De la pròpia veu narrativa, de la mateixa naturalesa recurrent de la literatura i de la idiosincràsia d'un autor en català dels nostres dies, que -sense abusar de l'artifici de la Taigà, les isbes, els mugics, l'estepa i el vodka- desplaça el seu centre de gravetat precisament per continuar agregant matisos als grans temes universals de l'escriptura: els amors provisoris (Yevguènieva), la vida segrestada (Abàserev), els deliris de la raó política (Kroptkin), les nacions arrasades ( La guerra contra els voromians , de Vòlkov), o l'artera inversió dels contes infantils (Bergxenko).

A Vidas minúsculas (Anagrama, 2002) Pierre Michon explotava l'estatus de l'autoficció per, des de l'abisme, construir el seu ésser. Amb aquesta extraordinària obra titulada Contes russos , Serés no sembla que aposti per forjar uns heterònims (per arribar a ser-ho, aquests cinc autors necessitarien més volum moral i més marques psicològiques decisives), sinó que subratlla el seu ortònim, una identitat literària reforçada per altres existències -fictícies, tant se val-. L'epopeia, la prosopopeia, l'assolament vital, els processos de regressió animal de la humanitat, la valentia i la preeminència d'un esperit terral són línies de força en la literatura d'aquest autor. I a Contes russos aquestes línies multipliquen els seus sentits, apel·lant a un arc històric que va des dels tsars fins a l'actualitat i, en una traçada literària majestuosa, proveint una èpica i una metàfora que l'experiència històrica directa de l'autor de Saidí no hauria pogut procurar. Un bellíssim procés de descoberta de la immanència.

Les veus de Kundera, Calvino, Nietzsche, Salinger, Sebald, Gogol, Austen, Buzzati, Kafka o Puixkin ressonen de manera clara en aquesta obra. I no per transformar-se en salconduits del manierisme, sinó per créixer i eixamplar-se en la seva alta condició de precursores. Després de l'última pàgina, el lector se sentirà envaït per la insubornable sensació benèfica d'haver llegit aquest llibre, magistral, prometeic.