L'exili més dur

La Generalitat de Josep Irla i l'exili català

Mercè Morales

Base

1.054 pàgines. 34 euros

En l'imaginari col·lectiu sobre la Generalitat contemporània, els perfils ben definits i distints de Macià i Companys ocupen els anys de la República, mentre que Tarradellas és el president de l'exili i el restabliment. Entremig, Josep Irla és el gran desconegut, tot i que va ocupar-ne la presidència des de 1940 fins a 1954. Es tracta d'un llarg, però trist període, d'una etapa viscuda amb un enorme sentit tràgic, que comença pel fet que Irla accedís a la presidència per substituir Companys, afusellat. Més encara, l'exili d'Irla es veu complementat amb una forçada clandestinitat quan els nazis ocupen França i Vichy controla tothora els exiliats. És en aquella època quan, en la correspondència entre exiliats, Irla es converteix en el "Sr. Pepito" o s'ha de llegir Generalitat on diu "tia Layeta". La presidència d'Irla, doncs, es produeix en el context de la gestió d'una enorme derrota. És el moment en què tothom cerca culpables, on els grups polítics s'acusen mútuament de la derrota. Les circumstàncies són dures i en conseqüència les tensions són enormes. A més, l'exili es troba espars.

És en aquestes circumstàncies quan la personalitat dels principals actors pren més rellevància. I per això en ocasions assistim al xoc entre aquestes personalitats. Al llarg de La Generalitat de Josep Irla i l'exili català , de Mercè Morales, sobresurten les de Carles Pi i Sunyer, Manuel Serra i Moret, Antoni Rovira i Virgili, Josep Tarradellas i d'altres, que esdevenen protagonistes que pretenen influir, i que condicionen enormement la presidència d'Irla, que intenta conciliar la integració de la majoria de grups sempre que es mantingui el reconeixement a la Generalitat a l'exili. Un objectiu difícil d'assolir, no només en relació amb l'exili, sinó també pel que fa als grups de l'interior. La qüestió preocupava tant Irla que el llibre desvetlla un inèdit viatge frustat d'Irla per introduir-se clandestinament a Catalunya i parlar amb la resistència.

Morales ha posat ordre en aquest difícil món de l'exili, que sovint havia de buscar en el món de la cultura referents indiscutits, com Pompeu Fabra o Pau Casals, per superar desconfiances. El relat és exhaustiu i ordenat, basat en una explotació intensiva de la bibliografia, però sobretot amb una recerca brutal en arxius molt diversos i d'una riquesa enorme.

Precisament l'extensió i la forma narrativa que utilitza l'autora hauria aconsellat unes conclusions finals, que permetessin una caracterització de tot el procés, i que hauria permès establir una comparació respecte dels altres dos exilis paral·lels que tenen institucions polítiques, el de la República i el govern basc. Tanmateix, això no desdiu la importància del llibre, ja des d'ara obra de referència.