L'exili més dur

La Generalitat de

Josep Irla

Mercè Morales

Base

1.054 pàgines. 34 euros

En l'imaginari col·lectiu sobre la Generalitat contemporània, els perfils ben definits i distints de Macià i Companys ocupen els anys de la República, mentre que Tarradellas és el president de l'exili i el restabliment. Entremig, Josep Irla és el gran desconegut, tot i que va ocupar la presidència de la institució des de 1940 fins a 1954. Es tracta d'un llarg període, però també d'un trist període, d'una etapa viscuda amb un enorme sentit tràgic, que comença pel fet que Irla accedís a la presidència per substituir Lluís Companys, el president que havia estat afusellat. Més encara, l'exili d'Irla es veu complementat amb una forçada clandestinitat quan els nazis ocupen França i el règim de Vichy controla tothora els exiliats. És en aquella època quan, en la correspondència entre exiliats, Irla es converteix en el "Sr. Pepito" o s'ha de llegir Generalitat on diu "tía Layeta". La presidència d'Irla, doncs, es produeix en el context del més complet fracàs, de la gestió d'una enorme derrota. És el moment en què tothom cerca culpables, on els grups polítics s'acusen mútuament de la derrota, i on dins els partits es reprodueixen els retrets entre diverses faccions. Les circumstàncies són molt dures, la vida personal, familiar i professional de tothom es veu enormement influenciada pels vaivens de la situació política, i, en conseqüència, les tensions són enormes, i es justifiquen amb múltiples arguments, des del repartiment dels fons d'ajuts als exiliats fins als que tenen una naturalesa política. D'aquests, el més important és el que enfrontava els qui creien que la caiguda de Franco havia de suposar el retorn de les institucions republicanes enfront dels qui volien encetar una nova etapa, en base a l'autodeterminació de Catalunya.

"Mercè Morales ha aconseguit posar ordre en el difícil món de l'exili polític"

A més, l'exili es troba espars, i la cohesió entre els nuclis americans, francesos i britànics és molt difícil, en moltes ocasions incrementat per les dificultats de comunicació. És en aquestes difícils circumstàncies quan la personalitat dels principals actors pren més rellevància. I, per això, en ocasions assistim al xoc entre aquestes personalitats. Al llarg del llibre sobresurten les de Carles Pi i Sunyer, Manuel Serra i Moret, Antoni Rovira i Virgili, Josep Tarradellas i d'altres, que esdevenen protagonistes que pretenen influir, i que condicionen enormement la presidència de Josep Irla, que intenta conciliar la integració de la majoria de grups, sempre que es mantingui el reconeixement de la Generalitat a l'exili. Un objectiu difícil d'assolir, no només amb relació a l'exili, sinó també pel que fa als grups de l'interior. La qüestió preocupava tant Irla que el llibre desvetlla un inèdit viatge frustat d'Irla per introduir-se clandestinament a Catalunya i parlar amb els grups de la resistència.

Mercè Morales ha aconseguit en aquesta obra posar ordre en aquest difícil món de l'exili polític, que sovint havia de buscar en el món de la cultura referents indiscutits, com Pompeu Fabra o Pau Casals, per superar les seves pròpies desconfiances i els fràgils equilibris. El relat és exhaustiu i ordenat, basat en una explotació intensiva de la bibliografia existent, però sobretot amb una recerca impressionant en arxius molt diversos, que proporcionen al lector cartes, informes, pamflets, publicacions clandestines, d'una enorme riquesa, que van desfilant al llarg del miler de pàgines del llibre. Precisament, l'extensió del llibre i la forma narrativa que utilitza l'autora hauria aconsellat unes conclusions finals, que permetessin una caracterització de tot el procés, i que hauria permès també establir una comparació respecte dels altres dos exilis paral·lels que tenen institucions polítiques, el de la República i el Govern basc. Tanmateix, aquesta observació no desdiu la importància d'aquest llibre, que esdevé des d'ara mateix una obra de referència cabdal sobre l'exili català de la postguerra.