La por darrere qualsevol porta

El cinquè mag /

El pou darrere la porta

Francesc Miralles / Josep Sampere

Empúries / Barcanova

226 pàgs. 16 euros / 140 p. 8,25 euros

El cinquè mag i El pou darrere la porta són dues novel·les juvenils aparentment semblants, amb cobertes que ens parlen de thriller o de l'univers de la por. Els seus objectius són també semblants: desvetllar un interès creixent que mantingui el lector amb les emocions a flor de pell fins a la darrera paraula. En ambdós casos, els protagonistes busquen desemmascarar els adversaris que provoquen el seu neguit i les seves angoixes. Però el resultat és ben diferent.

El cinquè mag es mostra com una història força ambiciosa que es mou entre el realisme i el thriller, centrada en el món d'una màgia anomenada subtil, o bé psicomàgia. En la història, un jove es veu adduït per una mena de secta misteriosa que li planteja un seguit de proves per accedir-hi. Tant personatges com situacions i fets són presentats amb un to de transcendentalisme que, a l'hora de la veritat, és tan aparent que es va desinflant, tot quedant reduït a un to de trivialitat, com si tot plegat fos un foc d'encenalls. Dóna la sensació que Francesc Miralles (Barcelona, 1968) s'ha documentat a bastament sobre el tema. No hi manquen cites o referències bibliogràfiques sobre el mateix, però hom arriba al final amb certa confusió i sense saber massa res de nou sobre el tema. El gran esforç de documentació no es correspon amb el treball de la psicologia dels personatges, i la informació queda en un pla superficial, arribant de manera redundant al lector, i sense ser aplicada amb profunditat en els conductors de la mateixa, que són els protagonistes. Una novel·la inicialment potent que es va diluint a mesura que s'hi succeeixen els fets.

Josep Sampere (Igualada, 1963) compta amb quatre novel·les en el seu currículum, i un dels trets que les defineixen és l'originalitat en les seves propostes, lluny de les constants de la literatura infantil i juvenil, cosa que fa complicat de classificar-lo. El pou darrere la porta, amb què ha guanyat el Premi Barcanova de literatura juvenil, potser és la menys original de totes, però sí que, com en les altres, broda la coherència interna, la intriga creada, la precisió en la tria del llenguatge... Són habituals paraules com cruixit, grinyol, malson, etc., pròpies del gènere, per tal de desvetllar els sentiments d'angoixa i por entre els lectors.

Sampere, lluny de mostrar-se ambiciós, toca de peus a terra. Crea un conflicte clar, se centra en ell i el fa créixer de forma paulatina, amb dos protagonistes que coincideixen per casualitat en l'observació i anàlisi d'uns fets "paranormals", tot decidint anar una mica més enllà i corroborar les diverses hipòtesis que tenen. Ambdós sospiten que algú fa moure els fils de les vides dels veïns d'un bloc, a partir dels incidents misteriosos que sempre tenen a veure amb els ascensors. La seva investigació, plena de sorpreses, vol desemmascarar l'intrús. El focus d'atenció és la investigació, que a mida que avança té cada cop més indicis que certifiquen les hipòtesis. L'autor no s'aparta en cap moment del nus, i tot avança de manera àgil, amb un suspens creixent. L'únic discutible, en algun moment, és l'excessiva quantitat d'evidències que porten al sorprenent desenllaç, i que a estones pot fer un pèl inversemblant la posada en escena, però en la resta, tots els elements encaixen i rutllen com la maquinària d'un ascensor suís.