World Voices (1)

Després de tres hores tancats dins de l'avió, al Prat, sota un sol de justícia, ens tornen a la terminal per arreglar la bomba del combustible, que no funcionava. Ens donen un val per dinar -ja es poden imaginar quin dinar- i ens anuncien que sortirem a les cinc de la tarda. L'hora del vol era a les onze del matí. Amb en Joan Oller, que viatjava al mateix avió, vàrem decidir prendre'ns-ho amb calma i vàrem compartir un excel·lent Ribera de Duero que va ajudar l'entrepà estireganyós a anar cap avall. Un cop envolats, com diuen, tot va anar com una seda i, en arribar a l'aeroport de Newark, a Joan Oller l'esperava un policia -no hi ha com dirigir Jessica Lange- que li va facilitar els tràmits. I nosaltres ens vàrem afegir al seu privilegi. Després, a ell l'esperava un cotxe i a nosaltres un altre, que ens enviava el World Voices Festival, una limusina negra de vidres fumats, absolutament refrigerada, que aquella tarda de dimarts, 28 d'abril, feia a Nova York una temperatura de gairebé trenta graus.

Newark és a l'altre costat del Hudson River i mentre ens acostàvem a Manhattan, al lluny, vaig distingir aviat la torre de l'Empire State i l'agulla déco del Chrysler. El xofer es va endinsar al túnel Lincoln i de seguida vam ser a Times Square. Els llums esclatants dels anuncis i les bandes per on passen les notícies, la gent que aquella hora s'apilonava a les portes dels teatres, els taxis grocs, el soroll, els fumerols que sortien de les tapes del carrer, tot era la Nova York més tòpica. El nostre Mercedes va creuar Broadway, la Sisena, la Cinquena, Madison, Park -just pel costat de l'edifici de Mies van der Rohe- i va baixar per Lexington, fins al carrer 47, i ens va deixar a l'hotel. El Roger Smith Hotel és cada any l'hotel del festival. Allà hi ha l'oficina d'acollida, s'hi celebra el cocktail inaugural i ens hi hostatjàvem part dels convidats.

El festival World Voices -Veus del món- l'organitza cada primavera el PEN americà i reuneix una gran quantitat d'escriptors de tot el món en una colla d'actes impossible de seguir en la seva totalitat, escampats per diversos escenaris de la ciutat, molts coincidents d'hora. Aquest any s'havien programat una vuitantena d'actes, entre lectures i debats, però la crisi -és a dir la retallada de les subvencions dels sponsors - els ha reduït a una seixantena. Els escriptors en català convidats oficials d'aquest any érem en Josep M. Terricabres i jo. Un filòsof i un poeta. I és que el tema del festival, aquest any, era Evolution/Revolution. Ja saben el sensibles que són els americans a això de l'evolucionisme. Els debats estaven servits, doncs.

Però aquests temes tan generals es poden agafar per on es vol i així, en les lectures, tothom llegia el que li semblava. Menys jo, ja m'ho perdonaran, que em vaig cenyir exactament al primer enunciat del tema. Potser per això, perquè el meu poema Triomf de la vida és un poema més o menys darwinista, em van escollir per obrir l'acte inaugural del festival.