Valencians en prosa

Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, al País Valencià no s'havia criat bé la prosa. Vull dir la prosa autònoma, la forma o gènere d'escriptura que té en la mateixa escriptura l'objectiu substancial: la prosa literària, el petit assaig, el dietari, potser la columna o article. Ací, al llarg de la història -com en el conjunt de la literatura catalana-, s'han fabricat versos decents o extraordinaris en un volum considerable, no hi ha res a dir: des de l'oncle d'Ausiàs Marc fins al darrer poeta adolescent dels nostres dies.

Hem produït també, en les últimes dècades, una narrativa que s'aproxima lentament a la d'un país normal. Però de prosa per l'amor de la prosa, n'havíem fabricada ben poca. I en temps contemporanis, pot dir-se que la de Joan Fuster, i prou, que era molt, però era ell sol. No dic prosa narrativa, per tant, ni prosa de llibre d'història, de ciència social o amb qualsevol altre designi acadèmic, pràctic o teòric, que d'això sí que se n'havia fet a partir dels primers anys setanta. Dic, una altra vegada, prosa pel gust de la prosa, literatura feta d'idees personals, de sensacions, afectes, visions o records, amb textos breus o llargs. Aquelles proses que, a Barcelona, ja publicava Xènius fa cent anys, i després Pla, i Gaziel, i qui vostès voldran, i a València gairebé no existia. Una prosa amb la matèria del llenguatge com a recurs i amb un projecte estètic. Literatura, doncs, en estat quasi pur: pensament i escriptura.

La bona notícia és que, per fi, des de fa alguns anys, hi ha un grapat d'autors valencians amb aquest projecte. Que implica molta lectura, un cert gruix de cultura i un cert grau de sensibilitat davant de la bellesa i de la llengua. Alguns papers de la darrera dècada, amb variable contingut i extensió, resulten especialment reconfortants. I no diré títols, però sí alguns noms. Com el d'Enric Sòria, que escriu textos impagables, en llibres o en el Quadern setmanal d'aquest diari a València i Catalunya. Com el de Martí Domínguez escrivint sobre flors i bestioles, pintors del Renaixement i erudits del segle XVIII. Com el de Joan Garí llançant sobre l'univers aforismes cruels. Com el de Vicent Alonso escrivint sobre sensacions pròpies i sobre autors emblemàtics de la literatura contemporània. Com el de Toni Mollà recuperant l'art del dietari, o el de Josep Piera restaurant l'art de la memòria, o el d'Alfred Mondria o el d'Enric Balaguer. Amb algun altre que potser ara em deixe (i amb mi mateix si m'hi volen afegir, tot i que sóc més antic en la matèria), el panorama desperta una certa alegria. Tal com un d'aquests autors afirma, "ser escriptor és fàcil; el que es fa difícil és escriure bé".

Resulta, per tant, admirable que alguns dels nostres conciutadans ho estiguen començant a aconseguir. O ja ho han aconseguit fa temps i el públic lector de prosa catalana encara no se n'ha assabentat. Dijous pròxim serà el dia del llibre i una bona ocasió per buscar aquesta prosa valenciana.