Cants primaverals

Qui diu que les tradicions són incompatibles amb les modes? Com abans s'assegurava sobre el poder omnipresent de la televisió, ara es pot afirmar tranquil·lament que el que no apareix a Internet, no existeix. Si acceptem aquesta premissa, les caramelles estan molt vives. Així, només cal entrar a YouTube per trobar un bon grapat d'enregistraments de cantades de caramelles, una manifestació musical popular que esclata amb tota la seva alegria a la Pasqua Florida. A moltes contrades, però, són pràcticament desconegudes, malgrat que protagonitzen juntament amb les llamineres mones la part festiva més maca i feliç de la Setmana Santa, tan trista ella, plena com va de penitències i restriccions no aptes per als carnívors (gràcies a Déu, mai millor dit, ens queda el consol del xai pasqual!).

Com és habitual sempre que ens apropem a una tradició trobem al seu costat centenars de variants. Si ens volem cenyir als trets comuns -i a mena de petita presentació per aquells que les desconeguin- ens serà molt útil la definició que trobem al llibre divulgatiu Les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta, localitat aquesta -Sant Julià de Vilatorta, a Osona- on més s'ha mantingut la continuïtat de la tradició, sobretot en la modalitat més antiga de les que tenim datades, que és la lligada als goigs marians i que cristal·litza al segle XVI. Però anem a pams. Primer la definició: les caramelles són "un cant de salutació pasqual fet per una colla de cantaires pels carrers i masies d'una població; solen tenir també caràcter de celebració de la primavera i de galanteig a les noies casadores; els cantaires van abillats de manera tradicional i festiva i acompanyats, encara que no sempre, d'un grup instrumental; com a recompensa se'ls obsequia amb queviures o diners, que són dipositats en cistelles engalanades". O dit d'un altra manera amb la lletra d'una peça titulada Caramella de l'avi: Pubilletes catalanes | d'alegria sens igual | acolliu nostra cistella | que pugem al finestral. | Guarnida de flors | vos la presentem, | rebeu-la amb amor | com ens mereixem. | I per demostrar | vostre agraïment, | poseu com record | algun ric present". Doncs d'això parlem avui, no de "pubilletes catalanes", sinó de les caramelles, que és el que sonarà aquests dies.

Hi ha un acord molt estès entre els folkloristes que situa l'origen de les caramelles als pobles de la Catalunya Vella, les comarques del Principat i les de la Catalunya Nord amb, com ja s'ha dit, el costum de cantar els goigs del Roser. Però la popularització fora de la ruralia és tardana, entrat ja el segle XIX, i en la seva refundació va tenir un gran protagonisme el moviment dels Cors de Clavé i de les nombroses corals que s'integraven als ateneus.

En l'actualitat una de les celebracions més massives es dóna a Súria (Bages), tradició que es revifarà en tota la seva riquesa aquest cap de setmana (el dissabte a la tarda és l'hora de les caramelles a pagès; i el diumenge, pels carrers i places de la vila). Allà trobem dues de les colles més arrelades, la dels Trabucaires del Tro Gros i la coral La Llanterna, nascuda precisament de l'impuls claverià. Els primers no deixen descansar els seus trabucs durant el matí del diumenge de Pasqua i animen una celebració en què també hi ha espai per als balls de bastons i de cascavells.

El seu president, Miquel Coca, està content perquè aquest any la colla sortirà a galejar amb unes 70 persones, molts d'ells joves. Coca reconeix que en anys passats costava molt arribar a aquest nombre de participants, perquè el relleu generacional és un dels reptes més urgents i difícils de solucionar en l'àmbit de la cultura tradicional. Això sí, no tot és espontani. Dies abans de sortir a pagès fan una ronda per les masies per saber si la seva presència no molestarà, no fos cas que, per exemple, a la casa hi hagués algú malalt a qui importunés la gresca trabucaire.

En qualsevol cas, l'apatia d'alguns joves contrasta amb la passió amb la qual viuen la festa els seus avis i pares. Així, Ana Maria Sánchez, de La Llanterna, recorda com un dia trist quan es va haver de quedar a casa durant les festes perquè la seva filla tenia pocs mesos. El repertori d'aquesta coral inclou, a més de les caramelles, valsets, sardanes i havaneres. Però no són aquests els únics estils que conformen el seu repertori. Tal com explicava l'etnomusicòleg Ramon Vilar en un article publicat a la revista L'Aurora, capçalera de la Federació dels Cors de Clavé, aviat les cançons satíriques van anar també prenent volada i cada cop eren més esperades (malgrat les èpoques de censura). Això passa encara avui i al programa de La Llanterna sempre es reserva un espai a aquestes peces. Enguany, és clar, tots els sarcasmes aniran dirigits contra la crisi, quelcom evident en el tema que han titulat De tots els colors, una de les estrofes de la qual diu el següent: "Volem pa amb oli que estem afamats | ja que la feina també ens va mancant | els empresaris enrere es fan".

Cal dir, tal i com apunta el mateix Vilar, que en l'actualitat el nom de caramelles és el més estandarditzat, però aquests cants rebien tradicionalment diferents apel·latius a diverses contrades. Fem un tastet d'aquesta varietat nominal. Entre d'altres, fent arqueologia, trobaríem: camarelles (Riudarenes i el Penedès), camilleres (Ripoll, Solsona i Cardona), camigeres (el Berguedà), camarleres (el Bages i l'Urgell), caramatlleres (Ponts), camalleres (Sant Julià de Vilatorta) i cantarelles (Rosselló).

"Lògicament, molts estudiosos s'han preguntat el perquè d'aquesta varietat. Les caramelles són un dels grans patrimonis de la cultura popular catalana i han interessat a la majoria dels folkloristes, des de Jacint Verdaguer a Joan Amades", apunta Vilar, i afegeix per aclarir el misteri: "Per explicar aquesta varietat, els estudiosos han donat una doble resposta: d'un cantó, els mots que comencen per 'cama' o 'camí' estarien relacionats amb les caminades que cal fer per tal que arribi el cant a tots els estadants d'una població. D'altra banda, segons una teoria defensada per Moll i Coromines, el nom derivaria de caramella, una espècie de flauta o flabiol de pastor que pot ser construït amb un tros de canya (calamus). En aquest segon sentit l'instrument acompanyat hauria donat nom a la pràctica musical, cosa que no és gens estranya".

Però més enllà dels aspectes musicals, com totes les tradicions, les caramelles segueixen un protocol i un dels elements més típics és la ballesta. Antigament, les colles del jovent anaven per les masies i les cases de la població carregats almenys amb una perxa alta on al capdamunt hi havia una cistella guarnida on es posaven els presents destinats als caramellaires després de la cantada. Aquests presents eren queviures, especialment ous, o diners. En senyal d'agraïment, feien arribar a les finestres obsequis de flors mitjançant un estri plegable i extensible que rep el nom de ballesta. Al seu Costumari Català, Joan Amades explica que l'obsequi de flors s'intensificava a les cases on hi havia donzelles joves. Qui porta la ballesta és el ballester, una de les figures més emblemàtiques d'aquesta tradició. També hi ha autors que afirmen que quan l'amo de la casa era massa garrepa amb el donatiu, els joves abandonaven el lloc després d'adreçar-li una maledicció. En qualsevol cas, avui el més habitual és que la ballesta serveixi tant per fer arribar les flors com per recollir el donatiu.

Malgrat els seus antecedents ancestrals de celebració de l'arribada de la primavera i dels seus fruits, les caramelles també estan relacionades amb aquest costum català de fer una festa després d'una festa grossa, com passa amb Sant Esteve, quan acabats els atipaments de menjar anteriors encara ens queden els canelons. Per Setmana Santa, però, està més que justificat i no és rar que moltes caramelles, malgrat ser purament galants, es coneguin amb el títol de goigs de les botifarres (tota una bona declaració d'intencions), com la que reproduïm al costat. Que tampoc va malament en aquests dies un puntet de dessacralització...