"La sàtira no pot tenir límits"

Sempre passa el mateix. Malgrat no tenir dotació econòmica, tots els que reben el premi Gat Perich no poden amagar l'immens orgull que senten per ser reconeguts amb un guardó que manté viva la memòria del mestre de la sàtira (ai, ¡les que podria dir ara en Perich del temps de crisi que patim!). L'humorista gràfic Jaume Capdevila, Kap, l'últim en rebre'l juntament amb Andreu Buenafuente, no és l'excepció. La concessió del guardó ha coincidit amb la publicació del seu nou llibre, Manar! Manar! (Angle Editorial), una sàtira brutal contra la pitjor pràctica de la política, aquella que consisteix en mantenir-se a la poltrona a qualsevol preu.

Pregunta. En Perich va ser, precisament, una influència molt important en la seva carrera.

"Els humoristes fem evident el desprestigi de la política, però no el fabriquem"

Resposta. De petit dibuixava caricatures dels profes i tenia al cap fer còmics. Després vaig descobrir els treballs de Quino i del Perich i em van semblar impressionants. L'humor gràfic és una qüestió de maduresa. És a dir, interessar-te per la realitat a través de l'humor només ho pots fer quan ets adult i van ser en Quino i el Perich els que em vam marcar el camí. Finalment, l'humor gràfic m'ha acabat apassionant i he dedicat hores i hores a estar a les hemeroteques per trobar un dibuixet fet a la Segona República.

P. I quines són les lliçons que s'extreuen encara del Perich?

R. El seu treball t'ensenya a no empassar-te rodes de molí i a fer sempre segones lectures de tot el que passa. A més, com acuditaire el Perich no tenia contemplacions i era cru si convenia.

P. El món de la sàtira acostuma a estar animat per individualitats fortes que en morir deixen un buit gran. El recentment desaparegut Pepe Rubianes n'és un bon exemple.

R. Vaig sentir molt la notícia de la seva mort. La gràcia de la sàtira és que en temes que són de domini públic l'humorista hi dóna una interpretació molt particular, però que a la vegada connecta amb l'opinió general. Pepe Rubianes tenia una manera particularíssima de posar el seu humor a l'abast de la gent. Jo hi crec molt en l'humor procaç. El mal gust serveix a vegades per despertar la societat, estem massa adormits. A l'humor gràfic darrere de l'exabrupte sempre hi ha alguna cosa més: la provocació no és la finalitat, perquè no es tracta d'esverar les iaies.

P. És una mica penós que la tasca de recuperar el llegat que es troba a les hemeroteques sigui en tantes ocasions fruit del voluntarisme d'aficionats. També en aquest cas de l'humor gràfic.

R. L'hemeroteca és el millor lloc per no trobar res. Però a vegades, sense tenir intenció, descobreixes coses espectaculars. L'hemeroteca és un cementiri genial, una fossa comuna brutal. Aquest és el problema de la premsa, que si deixes només el teu material als diaris queda enterrat entre pàgines i pàgines. És un autèntic problema, perquè hi ha treballs que es mereixen recuperar, com el de Bagaria, que va ser un geni. Va fotre uns acudits demolidors contra Franco, però després de la Guerra Civil el seu nom no es podia ni mentar. I això va durar 40 anys. En Tísner també té una faceta d'humorista gràfic poc coneguda, sobretot a la Segona República i a les acaballes del franquisme.

P. Per escriure Manar! Manar! li haurà estat molt útil la seva experiència de cap de Govern a diversos estats europeus...

R. (Riu): Experiència de cap de Govern no l'he tinguda encara, però sí de víctima de diferents governs. És el que ens passa a la gent del carrer, que som víctimes dels polítics.

P. Però en aquest llibre allò del desencís amb la classe política es queda petit..

R. Els que provoquen desencís per la política són els polítics, malgrat que a vegades li donin la culpa als que es foten d'ells. El desprestigi de la política es dóna quan, per exemple, hi ha un cas de corrupció. Nosaltres fem evident aquest desprestigi de la política, però no el fabriquem.

P. Quins són els límits de la sàtira? Perquè ja varem veure tot allò que es va muntar amb les vinyetes sobre Mahoma.

R. Potser sóc incorrecte en aquest sentit perquè penso que la sàtira no pot tenir límits. Jo entenc la sàtira com una disciplina de la filosofia. La sàtira és una eina per interpretar la realitat. Per tant, es tracta de pensar i el pensament no té fronteres. Tot s'ha de plantejar i tot s'ha de poder discutir. L'únic problema de l'humor satíric és la seva contundència, és una eina agressiva que pot provocar respostes aïrades.

P. Però el que practica l'humorisme gràfic no corre el risc de caure finalment antipàtic? Pot semblar que doni lliçons a tothom.

R. Hi pots caure, però a mí no m'interessa donar lliçons sinó la meva opinió. L'humorista gràfic té pocs fums. I la gràcia d'aquest treball és que només fas la meitat de la feina, perquè l'altra meitat la fa el lector.

P. Per cert... El seu poble, Berga, li ha donat material darrerament per fer acudits, no? Em refereixo a allò de la Patum i la directiva europea de la pirotècnia.

R. Ui, això és un culebrón. Primer semblava que la culpa era dels de Brussel·les, després dels de Madrid, després surten els de la cultura popular dient que potser la Patum infantil s'hauria de fer amb peta zetas... Són coses que passen.