La força de la gravetat

Caure amunt. Muntaner,

Llull, Roig

Francesc Serés

Quaderns Crema

277 pàgines. 18 euros

El lector de la trilogia De fems i de marbres sap que en la literatura de Francesc Serés (Saidí, 1972) no hi ha cap element gratuït. L'obra de Serés és tel·lúrica i alhora dotada de l'elevació que proporciona l'epopeia. És abarrocada i al mateix temps reposa sobre una estructura formal molt àgil, en què l'encadenament de veus i temes es fon en un destí conceptual. És densa i veloç. Vertical en els seus arabescos. I sempre, des del cor dels seus plantejaments, ratifica l'observació poètica de Txèkhov: si al principi d'una novel·la apareix un clau a la paret, és perquè l'heroi s'hi pengi. Partint d'aquesta característica, arran de la publicació de Caure amunt, és inevitable formular-se una pregunta: per què Serés, assentat en la solidesa de la seva prosa, ara ha optat pel gènere teatral?

Caure amunt és, a part d'un títol elegant i paradoxal, la carta de presentació d'un llibre que explota el palimpsest, la deformació, l'exercici conscient de treballar sobre els materials de la tradició per aconseguir -com apunta Shklovski- que allò conegut des de sempre sembli experimentat per primera vegada. Com el bust de Janus, aquestes peces sostenen una mirada bifront. Apel·lant a tres autors clàssics revelen qüestions d'una vigència aclaparadora, com ara la discutible autenticitat de la història oficial, l'abisme que hi pot haver entre l'obra que l'escriptor llega i la seva percepció sincera dels fets, o els seculars intents d'apropiar-se d'uns materials literaris. En una barreja equilibrada i deliberadament arbitrària de ficció i realitat, aquestes peces teatrals -que haurien merescut una edició més acurada- recreen un moment de la vida de Muntaner, Llull i Roig, just en el procés d'estar escrivint un llibre. Un estol de jurats, procuradors i escrivans intenta decantar l'obra de Muntaner per acomodar-la a les necessitats de la cort. Els deixebles arribistes de Llull desitgen apropiar-se de l'obra que el mestre ha escrit mentre era presoner a Tunísia. A Roig se li ofereix la possibilitat d'una pràctica ociosa i inofensiva de la literatura, imposant-li el preu de no incidir en la realitat material. S'inicia un sumptuós joc de veladures. El to providencialista i laudatori de la Crònica real de Muntaner contrasta amb el refús dessacralitzador que aquest escriptor dramatitzat expressa. Lliçó diàfana: l'autor no sempre és allò que escriu. La Veu, àlies Déu, permet entendre que Llull és un mer mèdium de les forces espectrals i, per tant, que la raó creadora sempre arriba mediatitzada per algun tipus de possessió. El doble fons que separa l'obra escrita i la vida empírica descobreix un Roig allunyat de la proverbial misogínia de l'Espill. La concentració de temps dramàtic, la intenció paròdica i la hiperbolització grotesca troben un desplegament harmònic en els cànons del gènere teatral, intensificant els ressorts dramàtics de la cíclica pugna per la veritat. Aquestes tres obres, que han de ser llegides en un sentit unitari, subratllen el valor relatiu de la veu autorial, precisen els confinaments que pateixen els escriptors, i conceben que la literatura positiva també evoca la literatura nonada, aquells llibres que per imperatius subjugadors mai no van (poder) ser escrits. Caure amunt és el malabarisme d'un autor polièdric i gravitatori, una cita amb la intrahistòria.