Un hereu no pot pas ballar

La papallona negra

Antoni Pladevall

(Premi Carlemany de Novel·la)

Columna

240 pàgines. 19 euros

Al costat de la pista de ball, un grup d'homes madurs observa les parelles. Són els hereus dels grans masos de la regió de Bearn, amb vestits antiquats, amb boina, protagonistes d'un món rural en vies d'extinció tal com el va descriure el sociòleg Pierre Bourdieu als estudis minuciosos que van fer caure més d'un vel de conveniència.

Antoni Pladevall (Taradell, Osona, 1961), que té una trajectòria prou dilatada com a autor i crític, s'ha fet conèixer per al gran públic el 2007 amb la novel·la Terres de lloguer, seguida ara per La papallona negra, totes dues dedicades a les "brutals transformacions econòmiques i socials que experimenta la nostra pagesia". Resulta revelador llegir aquest relat de ficció amb les eines teòriques de Bourdieu. Tot just així els camperols de Pladevall mostren les contradiccions d'un món tancat i esquerp.

Pladevall dedica aquesta novel·la a les transformacions que pateix la pagesia

En aquesta visió rural, la natura no hi té lloc. La natura no té altres habitants que "garses, corbs i voltors." Els corbs i els voltors no són simples carronyaires, sinó temibles ocells de presa que podrien degollar una ovella... No hi ha vida salvatge, només cultius ordenats en parcel·les i vaques que produeixen carn -la llet ja no surt a compte- dins d'estables tecnològics.

Els cotxes, en canvi, es presenten amb nom i cognom. Cada vehicle és individualitzat fins al punt que representa el caràcter del protagonista i el seu estat d'ànim. Quan l'hereu surt de marxa, va amb un esportiu, quan decideix ser greu, agafa el cotxe familiar. La dona fatal apareix a l'escena acompanyada de soroll de frens que anuncien d'una manera premonitòria el desenllaç final.

El llibre és ben escrit, amb frases amples, generoses. Però li falta la bellesa en la mirada i també la tremolor de veu que són la base d'una reflexió poètica. Aquí tot el discurs és sotmès a la retòrica per aconseguir l'aprovació dels arguments exposats, ben bé com un portaveu que s'adreça a l'opinió pública amb objectius polítics.

Però és prou curiós veure com aquesta imatge retocada mostra tanmateix una terrible frustració. Com els solters bearnesos de Bourdieu, Pladevall s'encara a la "prohibició de la reproducció" que afecta els hereus dels masos amb tradició. És preferible quedar solter que perdre el tros en un casori. En el món rural, que fins i tot ara es pensa en porcions de terra i no en diner líquid, els valors simbòlics pesen molt. I així tot el llibre és ple de "braguetes botides" i noies que passen de llarg, esmunyedisses, inabastables, prohibides. Les fantasies sexuals exemplifiquen la impossibilitat d'obtenir la legitimació familiar per tenir fills i trobar el propi camí en la vida.

L'home ja no domina el seu petit univers i se sent terriblement violentat. El jove de Can Montalà descarrega la seva fúria no damunt de la noia que l'ha deixat -això no seria políticament correcte i el llibre no podria guanyar cap premi- sinó damunt el pobre gos. I el pare va de putes tot cridant "qui paga, mana" i n'exigeix una negra, ara que ja n'hi ha a disposició als racons recòndits. La xenofòbia no és latent, sinó ben explícita. Tot el que ve de fora és perillós i cal prendre precaucions extremes. "Tant de bo no haguéssim tingut mai la pensada de remodelar la vella pallissa", es diuen els pares desfets pels canvis inoportuns.

Els camps de golf i el turisme rural com la solució, aquesta seria la lectura fàcil. L'altra conclusió més amarga és que els pagesos rics d'aquesta obra reclamen per si mateixos la immunitat: tot és vàlid per conservar els privilegis. Ancorats en uns esquemes gairebé feudals, busquen les raons per les seves desgràcies en una fatalitat que de cap manera poden controlar. La calamitat de les catàstrofes naturals és substituïda per una calamitat burocràtica. Els vedells són sacrificats a la babalà, a causa d'una directiva perversa.

Els propietaris ens volen fer creure que no han fet res per la transformació de l'entorn, mentre la vegetació espessa, rere la seva esquena, va cobrint velles carrerades i camins. Els prejudicis i les limitacions dels protagonistes malauradament no són sotmesos a cap anàlisi, sinó que l'autor els pren com a pilars sobre els quals descansa, suposadament, la placidesa del camp.