La plaça Lesseps

Ja ho sé que encara, encara!, no està acabada del tot. Que hi falten, diuen, millores i detalls, però, vet aquí que la plaça ja mostra allò que serà, allò que ja és: un disbarat. Ja ho sé que els veïns van exposar les seves necessitats i que, un cop recollides totes les opinions, el resultat dels debats i les consultes es va comunicar als tècnics. I bé, doncs, què ha passat? ¿És que massa intervencions populars són contràries a l'elaboració d'un bon projecte o és que els tècnics no han estat a l'altura de les dificultats que l'encàrrec plantejava? Sé que és una plaça difícil, perquè més que no pas una plaça és un nus de comunicacions, però em sembla que els resultats podien haver estat discretament passables. Podien haver estat simplement normals. Ara, aquella esplanada immensa, plena de ferros inclinats, ofereix la imatge d'un enorme traster. Ferros negres torts dels diguem-ne fanals convencionals, grans suports de focus, també torts, ara grisos, una mena de jardineres elevades d'on pengen herbetes estantisses -que ja creixeran, és clar-, bancs incomodíssims amb respatller de marbre, bancs de marbre amb respatller d'acer inoxidable, també incomodíssims, una mena de templet gegant, de ferro gris, i una mena de jàssera inclinada que travessa la plaça, que porta llum per la seva part inferior i que, segons em va dir un taxista, ha de dur aigua per dins, aigua que caurà, amb un doll vistent, en una mena de safareig. El paviment és de granit gris, amb uns pedaços estratègics de granit rosa que, degut a la pols, ja no es distingeixen. I tot ple de carreteres i semàfors i passos de vianants. Potser, sobre el paper de l'arquitecte, tot plegat podia tenir un sentit, no ho sé, però en la realitat no és altra cosa que un disbarat, antiquat i inútil. I encara em deixo el més extravagant de tot, dues superfícies atrevidament inclinades, grandioses, triangulars, pavimentades amb fusta, que pretenen, sempre segons el taxista, ser les proes d'uns vaixells que naveguen pel canal de Suez. (Sembla que l'aigua que travessarà invisible la plaça i que caurà al safareig també vol significar aquell famós canal que el senyor Ferdinand-Marie de Lesseps va construir per unir el Mediterrani i el mar Roig. El senyor Lesseps, parent de l'emperadriu Eugènia de Montijo, abans de les seves aventures africanes i americanes com a constructor, va ser cònsol a Barcelona, de 1842 a 1848. I suposo que la dedicatòria de la plaça es va fer considerant aquest càrrec del després il·lustre constructor de canals).

Però tornem a la plaça. La plaça en què hi ha, també, uns parterres plantats de gespa -que no sigui dit que és una plaça dura- i alguns arbres escanyolits, que ja es faran, espero, i alguns arbres revellits, soques nuoses que, també ho espero, brostaran tímidament a la primavera. I la pobra i preciosa biblioteca Jaume Fuster, de Pepe Llinàs, enclotada i perduda entre tantes línies tortes i absurdes, entre tanta ferralla amb pretensions d'escultura...