El lloc dels intel·lectuals

La classe "professional" que anomenem generalment "intel·lectuals" -paraula que, de fet, no va encunyar-se fins al segle XIX- ha jugat, al llarg de la història, papers diversos i hi ha tingut, també, funcions molt vàries. La recent reedició en castellà - La traición de los intelectuales, Galaxia Gutenberg, 2008; edició catalana a Edicions Bromera, Alzira, 1995- del llibre que Julien Benda va escriure després dels avatars francesos de la Primera Guerra Mundial (1927) i va reescriure arran els conflictes de l'ocupació alemanya (1946), permetrà al lector discernir aquests diferents papers jugats per la classe intel·lectual europea des de la fundació, a Grècia, del que encara s'assembla a certes formes de la intel·lectualitat del segle XX (Sòcrates i el naixement de la philo-sofia) fins als suposats grans intel·lectuals dels anys 1940 a França -Maurras, Barrès i tota la colla d'Action Française, que va tenir, com sap tothom, una gran repercussió en el pensament de dretes del nostre país cap a aquells mateixos anys. L'extrapolació a la situació de la Catalunya contemporània no resultarà difícil al lector d'aquest llibre que comentem avui, tant pel que fa als aspectes nacionalistes -fins i tot ultranacionalistes, i, al damunt, en el cas francès, antisemites- d'aquell pensament, com pel que fa al grau d'equívoca implicació que van tenir els intel·lectuals esmentats, tant els francesos com els catalans, arran esdeveniments tan embolicats com ara la invasió d'Etiòpia per part de Mussolini: uns quants nostrats -potser Carles Riba i tot, aspecte de la seva biografia que sempre ha estat dissimulat- van aplaudir-la, sempre en nom d'aquest comodí tan estrambòtic i proteic com "la civilització mediterrània", mite que val tant per a la difusió de les cançons de Maria del Mar Bonet com per a la promoció del turisme o la legitimitat de certes formes actuals de la gastronomia.

"L'intel·lectual té l'obligació de situar-se més enllà de les determinacions històriques"

La tesi de Benda és molt elemental: allò millor que pot fer un intel·lectual és romandre fidel a una tensió del pensament, exterior tant com pugui a nacions, Estats i Esglésies: el món de les idees s'aguanta per ell mateix, i en farà ús qui vulgui aprofitar-se'n; però l'intel·lectual té l'obligació de situar-se, en certa manera, previngudament, un punt més enllà de les determinacions històriques del present, del passat i del futur: un cop més, la figura més assenyalada del segle XX, pel que fa a aquest punt, torna a ser Walter Benjamin. Reblant el que Nietzsche va batejar com "reflexió intempestiva", és a dir, anacrònica, Julien Benda preua la figura d'aquells intel·lectuals que han estat defensors de la veritat i la justícia, en detriment dels que han abraçat massa ràpidament causes polítiques, lliçons religioses o sistemes econòmics -avui hi afegiríem "esquemes ecològics"- que tenen, inevitablement, un no sé què de pret-à-porter correcte que engavanya, de fet, la llibertat del pensament. No és que Benda defensés la figura d'un intel·lectual indiferent a la història; defensava la idea d'una classe de pensadors que actuessin amb una llibertat de consciència absoluta, i que, en nom d'aquesta llibertat, es posessin d'un costat o d'un altre respecte a l'opinió pública -una altra gran falòrnia del segle XIX, com el mite del progrés- segons allò que els dictés en cada moment aquesta consciència, i no el que en cada temps és considerat "políticament correcte".

És cert que Benda té una lleugera tendència a definir l'intel·lectual perfecte com un home lliurat més a la solitària contemplació i a l'estudi que a tota forma d'acció -tira més al De vita solitaria, de Petrarca, diguem-ne, o a Erasme, Malebranche i una part de Goethe, que a la involucració, típicament alemanya des dels temps moderns, en l'acció nacional i política -que és el cas de Fichte, però també el de Hegel i de tota la dreta hegeliana del segle XIX. Però Benda no s'està de lloar, per matisar la seva teoria, l'actitud d'un Voltaire en l'affaire Calas -la defensa d'un protestant acusat amb injustícia i enviat a la mort per haver matat suposadament un fill seu que va aparèixer penjat-, o l'actitud d'un Zola en el cas del jueu Dreyfus, acusat falsament d'alta traïció en un affaire que constitueix, per cert, un fil secundari de primera importància en tota la Recherche de Marcel Proust.

La qüestió que importa Julien Benda és que els intel·lectuals s'impliquin en nom de la justícia i de la veritat, com ja s'ha dit -principis que sens dubte heretava del bo i millor dels ideals republicans derivats de 1789-, però que no permetin en cap moment que la seva posició davant les qüestions més seculars es transformi en una o altra forma de misticisme, dogma o religió: "Sens dubte, l'acció d'aquests intel·lectuals continuava essent sobretot teòrica. No van impedir que els laics omplissin la història amb el soroll de l'odi i de les matances, però els van impedir de convertir aquest moviment en una religió ... Gràcies a ells podem dir que, durant dos mil anys, la humanitat feia el mal, però honorava el bé. Aquesta contradicció era l'honra de l'espècie humana i constituïa l'escletxa per la qual podia filtrar-se la civilització". Després, i encara avui, "els intel·lectuals van començar a fer el joc a les passions polítiques", i aquí ens trobem encara als nostres dies -vegeu el nostre Consell de les Arts, per exemple-, amb totes les excepcions que es vulgui.