Triomf sense glòria

Les primeres pintades que jo recorde haver vist a les parets -molts anys abans que s'ompliren de negre i de colors amb la facilitat universal dels esprais- eren unes imatges petites amb les cares de Franco i de José Antonio Primo de Rivera, fetes amb trepa, que en cas del Caudillo portaven invariablement un peu que posava "Año de la Victoria". Això era a la perifèria de València, entre la ciutat i l'horta, que era on jo vaig nàixer i vaig passar la infància i l'adolescència.

La guerra, en aquell barri entre el tramvia urbà i els camps llaurats, no degué ser una experiència tan directament tràgica com en tants altres llocs. Els meus germans, bastant més grans, evocaven l'espectacle distant i nocturn dels bombardeigs sobre el port de València i sobre els dipòsits de benzina, com una visió de flames i d'esclats. I a casa recordaven sovint aquell dia que, a l'hortet que hi havia darrere, va caure un obús d'artilleria antiaèria, que provocà una escena confusa d'especialistes en explosius cavant un clot al voltant. Al costat mateix, hi havia una fàbrica de municions, amb un refugi on acudien els veïns quan sentien la sirena que anunciava el pas dels avions italians de Mallorca, i després, quan havia passat el perill, ja de matí, sobrevolava un aparell que, per alguna raó desconeguda, tothom en deia "la pava": devia ser molt lent i molt ineficaç.

Jo vaig nàixer a penes nou mesos després d'acabar-se la guerra, qui sap si fruit de l'alegria dels pares pel final del conflicte i de les pors, o pel final feliç de la victòria de "l'ordre". Mon pare era un home de dreta, conservador, no feixista ni després franquista, ni falangista ni res de tot això, més aviat escèptic davant del règim triomfant que s'instal·là amb desfilades, braços en alt i dibuixos i rètols a les parets. Qui sap si després de prop d'una dotzena d'anys sense fills van pensar que aquell "Año de la Victoria" era un bon moment per buscar una altra criatura. Quan ja estava tot clar i decidit, quan les tropes de Franco ja eren a la frontera francesa, quan a Madrid tot es desfeia i a València, capital agònica de la República, els "rojos" s'amagaven o fugien i els "nacionals" esperaven ja obertament l'arribada dels seus, mon pare i ma mare van encomanar un altre fill. Degué ser l'única petita glòria del triomf que van celebrar o conèixer, i el resultat vaig ser jo. Havien guanyat els que ells volien que guanyaren, certament, els qui tornarien a obrir les esglésies i restaurarien un ordre per a ells incomprensiblement capgirat. Però res més. Mai no els vaig sentir parlar malament dels "rojos" o dels republicans, mai vaig sentir que justificaren presons i execucions (ni els assassinats de l'altre bàndol durant la guerra, evidentment), mai vaig sentir-los entusiastes del nou règim. Mai vaig sentir, en aquella casa, l'evocació de cap triomf.