La fascinació per la violència

Crims a la Catalunya del segle XIX

Manuel Bofarull

Cossetània Edicions

174 pàgines. 13,50 euros

Des de sempre, davant d'una conducta criminal se sol recórrer a dues estratègies explicatives per tal d'apaivagar la inquietud o "alarma social" que generen. L'una consisteix a considerar que l'autor del crim sabia perfectament el que es feia i, per tant, es tractaria de castigar-lo. I l'altra estratègia pressuposa que hi ha algun factor que eximeix de responsabilitat el criminal, com el seu estat mental o la influència perniciosa d'algú. Els tribunals o els jutges, avui dia, han de seguir optant per un o altre plantejament i, en conseqüència, han de castigar l'acusat en qüestió a ser tancat a la presó, en el primer cas, o aconsellar el seu ingrés en un centre psiquiàtric, en el segon. El problema és que ambdós plantejaments no acaben de ser del tot convincents, més enllà de la tranquil·litat psicològica que aporta fer veure que es disposa d'una explicació d'aquestes accions criminals. I és que si, per exemple, un assassí és del tot responsable dels seus actes, això vol dir que tots els qui ens considerem éssers lliures i racionals també podríem decidir algun dia realitzar actes semblants; o per molt que es recorri al paper de circumstàncies externes, no podem evitar pensar que ens trobem davant d'un ésser humà que sap mínimament el que es fa. Però si hi ha dubtes respecte al tipus d'explicació més adient, el que sí és innegable és la fascinació que provoquen aquestes accions criminals (en aquest sentit, com més escabroses millor), perquè tot i que per un cantó ens repel·leixen, per un altre hi endevinem quelcom que també parla de nosaltres, ens agradi o no.

Aquest llibre de Manuel Bofarull (Badalona, 1923) mostra amb encert la forta atracció que sempre ha exercit la maldat i la crueltat humanes, tant a l'hora de cometre actes criminals com a l'hora de castigar-ne els responsables en públic. En aquest sentit és inevitable relacionar-lo amb el també magnífic text L'espectacle de la pena de mort (La Campana, 2007), de Joan de Déu Domènech. Bofarull recull onze històries de criminalitat que van transcórrer per diversos indrets de les terres catalanes, entre el 1838 i el 1892, tot posant èmfasi en el fort ressò que van tenir en els romanços que circulaven o en la premsa de l'època.

A més de la fascinació (o morbo , que diríem avui dia), que ha exercit sempre la criminalitat, al llibre també s'al·ludeix a altres aspectes que solen acompanyar la difusió dels crims, el que fa que vagi més enllà de ser una simple crònica de successos. Un és el del rerefons social i polític. El cas de "Les noies de Folgueroles" (1858) és en aquest sentit exemplar. La joventut de les noies assassinades, les motivacions de gelosia, o els elements macabres (foren degollades), no haurien de fer oblidar que "les víctimes es veien obligades a desplaçar-se a peu ben lluny de casa seva per executar una tasca feixuga, llarga i nociva, a canvi d'un jornal mesquí". O un altre aspecte és el de la lleugeresa amb què es projecten categories actuals, com és ara les de "violència de gènere" o "d'assassins en sèrie", a l'hora d'explicar les conductes delictives del passat, amb el que s'afegeix confusió al que ja de per si és prou enigmàtic.