La televisió per dintre
Darrere les imatges que veiem per pantalla hi ha l'esforç de molts professionals
Periodistes, càmeres, regidors, tècnics, actors, lingüistes, guionistes... la televisió està feta gràcies a l'esforç de molta gent i amaga moltes curiositats. Com es feien els mapes del temps fa 25 anys? Quantes unitats mòbils hi ha a TV-3? Quantes persones treballen per retransmetre un partit de futbol? Com és l'arxiu que guarda les imatges de la casa? Tot seguit, les respostes a aquestes qüestions:
- Sèries de proximitat. Jordi Roure (Mataró, 1957) és, després dels guionistes, la primera persona en conèixer els desenllaços dels serials de la casa. El departament de Dramàtics, que dirigeix des de fa 10 anys, s'encarrega de gestionar les sèries de producció pròpia i també aquelles que elabora la cadena amb la col·laboració d'empreses externes. "L'objectiu és tenir sempre un bon producte acabat. Encara que sobre això no hi ha una ciència exacta: de vegades hem comptat amb una bona història, excel·lents guionistes i actors... i no ha funcionat", explica Roure. "Nosaltres intentem ser forts en formats que d'altres no fan i busquem avançar-nos als altres, en lloc de repetir el que ja els funciona a les grans cadenes". Roure reivindica que més enllà del serial clàssic, la cadena ha experimentat amb altres formats, com en el cas de Porca misèria. En aquest sector l'experiència és un grau. "A diferència d'altres cadenes més joves, nosaltres hem pogut anar aprenent amb el temps. La nostra telenovel·la sempre està arrelada al carrer. Fem sèries de proximitat, no localistes".
"Quan dic que treballo de regidor em diuen: 'en quin ajuntament'?"
Un realitzador d'un partir de futbol ha de controlar 25 càmeres
El responsable de les mòbils recorda molt bé la cobertura de l'atemptat a l'Hipercor
- El director d'orquestra al plató. Aquest novembre farà 25 anys que Josep Antoni Nus (Tremp, 1952) va començar a treballar als primers estudis de TV-3, al carrer Numància, com a elèctric. En aquest temps ha estat càmera del Telenotícies i regidor veterà que ha passat per la majoria de programes de la cadena. La majoria d'espectadors el recorden perquè Andreu Buenafuente el feia aparèixer davant de les càmeres, territori vedat per a un regidor segons els cànons, en el xou Sense títol. "Als assaigs els fotia molta canya i ells em deien: 'Espera i veuràs quan arribi el directe'. Al final, les meves aparicions ja estaven en el guió". Nus diu que es diverteix treballant. Que ha arribat a passar-ho molt bé amb els programes d'en Puyal, Mikimoto i altres. I que mai no ha tingut l'aspiració de deixar la seva feina per convertir-se en un personatge televisiu.
"Quan arrenca l'enregistrament sóc un espectador com un altre. I, a més, veig tot allò que no es pot veure des de casa". Al seu currículum compta amb llargues jornades al peu del canó: ha estat regidor de La Marató i de l'entrevista de Toni Soler a Rubianes, que va durar tota una nit. Per explicar la seva professió als profans diu que és "l'ull del realitzador al plató". Tot i que hi ha gent que es confon. "Quan dic que sóc regidor, la gent em pregunta: 'En quin Ajuntament? Coi, a la tele".
- 25 anys en imatges. Tot el material videogràfic que es genera a TV-3 té com a destinació última i fonamental el Departament de Documentació. Aquesta àrea, on treballen més de 50 persones, és el custodi de les imatges de la cadena, amb l'objectiu fonamental de preservar-les, amb una minuciosa descripció, per a futures reutilitzacions. Des de 1991, al capdavant del departament hi ha Alícia Conesa (Barcelona, 1954), que treballa a la cadena des del primer dia. Els usuaris principals del departament són, és clar, els treballadors de la casa, però també s'atenen les peticions del públic en general. "Ara per ara, el nostre gran repte és la digitalització de tot el fons", explica Conesa. "Recull la història del que ha passat a Catalunya els últims 25 anys, i l'hem de preservar perquè no ho fa ningú més", afegeix i dóna una dada molt il·lustrativa: si algú volgués veure totes les imatges que hi ha ara per ara al fons trigaria més de 30 anys en fer-ho!
- El directe és addictiu. Al darrere de qualsevol programa, com a responsable màxim de la qualitat de les imatges que el composen, hi ha el realitzador. La seva és una tasca de gran responsabilitat per al segell visual del producte, i és especialment delicada quan es tracta d'un esdeveniment en directe. Durant els últims vuit anys, Xavier Garasa (Barcelona, 1962) ha estat el cap de realització d'esports a la cadena. Garasa és també un pioner: va començar a TVE als 17 anys, i forma part de la plantilla de TV-3 des dels seus orígens. El 10 de setembre de 1983 va ser ajudant de realització en el partit Barça-Osasuna amb què TV-3 va estrenar les emissions. Reconeix que el directe "és addictiu", tot i que en un partit important es pugui arribar a responsabilitzar d'un equip de fins a 125 persones, i fins a 25 càmeres.
- Quan et truquen de la feina a qualsevol hora. El productor és la persona que s'ocupa de la gestió del material i personal necessari per fer un programa. Aquesta feina "complexa" és la de Carles Rubio (Terol, 1961), que en parla amb veritable passió malgrat la dedicació absoluta que requereix. Rubio es va incorporar a la plantilla de TV-3 el 1983 com a tècnic, ha passat per molts llocs dins de la cadena i en l'actualitat és el productor d' Els matins. En tractar-se d'un programa d'actualitat, la complexitat es multiplica. "Jo sempre porto el mòbil engegat, caps de setmana inclosos. M'han arribat a trucar enmig d'un passeig en barca perquè s'havia produït un esdeveniment que Els matins no podia deixar de cobrir".
- Dibuixar la cara dels programes. La modernitat també ha transformat completament la feina en el departament de grafistes, que s'encarrega de dissenyar les taules que apareixen en els informatius i els elements que componen la imatge d'un programa, com la careta, els separadors, el subtitulat, i fins i tot els logotips de la cadena. Ara, per exemple, els mapes del temps inclouen imatges en moviment i són totalment interactius, però fa 25 anys es feien a mà amb paper vegetal i calia retallar les siluetes dels símbols. Ho recorda bé la Begonya Algarra (Barcelona, 1960), que porta 24 anys a la cadena i que en fa 18 que està al capdavant del departament de grafistes i els seus 40 professionals. "L'evolució tecnològica en aquesta professió ha estat enorme", explica Algarra. "La nostra penitència és que en aquesta professió la formació és constant, hem d'anar a conferències, veure el que es fa fora: un creatiu no pot treballar sempre en la mateixa línia".
- Una tele sense cintes. Quan un equip d'informatius arriba als estudis de TV-3 després d'haver cobert una notícia comença el procés per indexar les imatges, que permet treballar amb elles de manera digital. Ja en el magatzem de les càmeres, un equip de tècnics les descarrega a l'arxiu dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i a partir d'aquell moment qualsevol periodista pot accedir a elles des dels prop de 2.000 ordinadors que hi ha a la casa. "Un mateix terminal permet als redactors buscar les imatges, editar el vídeo i posar-li la veu en off perquè la peça estigui llesta per a l'informatiu". Ho explica amb detall Pere Vila (Tremp, 1955), enginyer en Telecomunicacions que va començar a treballar a la cadena el 1983 i que actualment és director de Tecnologia dels mitjans de la CCMA.
- Documentar el passat. "Tot present fa la seva història sobre el passat". La frase és de Dolors Genovés (Barcelona, 1954), autora d'alguns dels millors documentals que ha projectat la cadena en aquests anys. Bona part d'ells els ha dedicat als episodis que han marcat el segle XX. Un d'ells es Operació Nikolai (1992), on s'aportaven proves definitives sobre l'assassinat d'Andreu Nin després d'una investigació als arxius de la KGB. Genovés va començar a treballar a la cadena a finals del 84 i dos anys més tard va firmar un dels seus primers documentals, dedicat a l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil. En els últims 15 anys TV-3 s'ha dedicat de manera continuada a la producció d'aquest gènere. I en aquest temps, ha emès produccions sobre la República, la Guerra Civil, la CNT-FAI o el període franquista, entre altres etapes o figures clau de la història recent. "Els sis primers mesos els dediquem a investigar, documentar-nos i parlar amb els testimonis fora de càmera. Preparem un preguió. Després, els quatre mesos restants, els dediquem al rodatge i al muntatge.
- 1.000 reportatges. Quan una cadena manté un programa durant 11 temporades, o és molt tossuda o és que els espectadors han vist alguna cosa en ell. Francesc Buxeda (Llançà, 1970) és el director d' Entre línies des de fa una mica més d'un any, encara que en porta nou en el programa. En total són prop d'un miler els reportatges que ha elaborat el seu equip, que componen cinc parelles de periodistes. "Ens interessen les històries que puguin sorprendre l'espectador, mostrar com alguns col·lectius solucionen els seus problemes i avançar-nos a l'actualitat. Cada tres setmanes han de lliurar un reportatge per equip com a mínim, encara que alguns poden portar mesos de feina fins que els redactors troben els testimonis ideals.
- Una mòbil per sortir corrent. Toni Picola (Granollers, 1953) porta a TV-3 des del dia de la primera emissió, quan va treballar com a tècnic perquè tot estigués en ordre i els espectadors poguessin rebre el senyal des de casa. "Ningú no sabia gaire bé què anava a passar aquell dia, la cadena estava encara en una situació alegal i els polítics no volien pronunciar-se, l'endemà tots ens van felicitar". Ara és el responsable de coordinar les unitats mòbils i les transmissions. Ha après a tenir-ho tot preparat per si cal sortir corrent, perquè a vegades l'actualitat mana: recorda especialment el dia de l'atemptat a l'Hipercor a Barcelona. A la casa hi ha quatre unitats d'enllaç mòbil (furgonetes), cinc grans unitats (per a partits de futbol o grans esdeveniments) i una maleta que es pot pujar a l'avió i que s'empra per transmetre cròniques. "Els matins i el TN solen tenir un parell d'unitats fixes per cobrir la informació", explica Picola.
- Dubtes lingüístics. Maria Alba Agulló (Barcelona, 1954) dirigeix un dels departaments més apassionants: el dels lingüistes. Hi treballen prop de 20 persones de manera fixa i alimenten cada dia una eina de consulta per a tots els professionals de la cadena, el web esadir.cat. És el manual d'estil de la casa i funciona des de fa quatre anys. Està dissenyat per solucionar qualsevol dubte sobre la llengua, encara que ells sempre estan a l'altre costat del telèfon per solucionar problemes. Assessoren els redactors, els traductors de les sèries estrangeres i fins i tot els actors en els rodatges dels serials. En cada un d'ells hi ha un lingüista. Es respecten totes les variants dialectals del català, i es fomenten fins i tot sempre que les expressions siguin dins de la norma, explica Agulló.
Els polítics la miren de reüll
A finals dels noranta, Antena 3 emetia els diumenges un programa de celestinatge sentimental. Qui volia reconciliar-se amb la parella pujava a una caravana de l'amor i anava a visitar-la per aconseguir el seu perdó perquè, generalment, la ruptura havia estat a causa d'una malifeta de qui ara, com un penitent, suplicava la reconciliació. A la mateixa hora, TV-3 feia una pel·liculeta de tercera. Era claríssim que no intentava competir amb aquell programa. Un dia li vaig preguntar a un alt càrrec de la corporació catalana per què havien abandonat la batalla de l'audímetre aquells diumenges a la nit. I la resposta va ser un sincer dibuix de les complexes obligacions fundacionals que té TV-3. "Aquest programa té molt d'èxit i el veuen molts catalans. Però aquests mateixos catalans no admetrien que aquest programa el féssim nosaltres. Vam néixer com una imatge de Catalunya i no la podem perjudicar amb aquestes ofertes, encara que sapiguem que també agraden als catalans". És a dir, la raó de fons per no competir amb aquella lamentable fórmula guanyadora no era solament perquè una televisió pública no pot fer segons què. Era una cautela cosmètica.
TV3 va néixer desobeint, afortunadament, el paper que volien imposar-li des del govern espanyol i que va teoritzar clarament el que era aleshores director general de TVE, José María Calviño. TV-3 havia de ser una televisió local, dedicada al folclore i a l'entreteniment. Totalment secundària. No va ser així. Els seus professionals l'han construït apostant per una emissora perfectament homologable, amb dignitat i combatent pel pluralisme informatiu. Un combat no gens fàcil, perquè el discurs dels partits polítics sobre la televisió pública, aquesta i les altres, ha estat sistemàticament farisaic. Només cal seguir els periòdics espectacles que donen a l'hora de nomenar els membres del consell d'administració, teòricament format de manera exclusiva per professionals de reconegut prestigi i on sempre hi envïen per fer-los companyia persones de l'aparell amb ànim de vigilància partidista. La volen que sigui educada i senyora, però també que sigui líder d'audiència (havent de fer què?) i servicial als seus propòsits. La miren de reüll. Entre les obligacions de TV-3 que fixa un contracte-programa hi ha, per exemple, "consolidar l'imaginari col·lectiu en què es reconeix i s'implica el conjunt de la població de Catalunya i de la resta de terres i coumunitats de parla catalana". Un encàrrec imprecís i endimoniat que suposa que aquest imaginari és únic, perenne. Precisament perquè d'imaginaris sobre Catalunya n'hi ha més de dos i de tres, els retrets no els rep del mateix lloc: hi ha qui escriu que TV-3 ha traït Catalunya perquè no propaga sistemàticament un imaginari patriòtic i hi ha qui denuncia la crosta nacionalista precisament perquè hi ha qui procura instal·lar-lo.
Una de les polèmiques més llargues que ha viscut l'emissora, i que es revifa periòdicament, és sobre el model de llengua. Els anys vuitanta-noranta es va viure amb notable virulència. Acusada de propagar un català light, més d'un savi esquerp li demanava que parlés un català normatiu de llibre, oblidant que les acadèmies sempre van per darrere de l'idioma, si aquest és viu. Va imposar-se la sensatesa i l'acceptació de diferents registres, cap inventat, atenent l'oralitat del mitjà i les diferents necessitats expressives, en funció del gènere, ambient col·loquial, o tarannà de cada programa. Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, esadir.cat, hi ha una definició contundent del model adoptat: "Teníem molt clar que calia optar per un català correcte i, alhora, clar, directe, àgil i genuí, amb preferència per les formes més naturals i espontànies de la llengua". Una altra cosa són les consignes internes, de raquitisme casolà, com la d'afavorir que la galeria d'entrevistats sigui catalanoparlant, donant-li a la llengua que parla el personatge un valor equiparable, o preeminent, a l'interès del que pugui dir, particularment si parla castellà.
En la història de TV-3, lògicament, hi ha ensopegades de les grosses (no tallar la programació per informar en directe de l'assassinat d'Ernest Lluch) i èxits singulars, com l'actual Polònia, exemple d'intel·ligència en l'administració del sarcasme i l'humor polític que, per sort, la classe política sembla empassar-se amb elegància. Però més enllà de les crítiques i els elogis, TV-3 s'ha fet necessària en el mapa audiovisual de Catalunya.
