Aristocràcia de l'esperit

Un dels problemes de la literatura catalana moderna i contemporània és el fet que no hagi estat mai avalada per una classe d'autors i de lectors aristocràtica, pel sol fet que l'aristocràcia, a Catalunya, és una cosa imperceptible, esborrada històricament d'allò que la gent anomena "imaginari col·lectiu" a causa de l'enorme puixança de l'alta burgesia, la qual, com és ben sabut, era, és i continuarà essent la classe dominant al país nostre. Un dia, a l'amfiteatre del Palau de la Música, Pasqual Maragall, llavors president de la Cosa General, va assenyalar-me la platea de l'edifici, plena de gom a gom de senyors i dames empolainades, i em va dir: "¿Et penses que sóc jo qui mana, a Catalunya? Doncs no: són aquests, els que manen. Aquí hi ha el 95% del PIB català, i amb això ja està tot dit".

"La família Buddenbrook resisteix mentre els valors morals i estètics de l'aristocràcia encara són vigents"

Hom hauria de suposar que si un país té una classe dominant tan ferma i esponerosa com la que tenim nosaltres (i, sobretot, va tenir), a aquest país hauria d'importar-li un rave posseir o deixar de posseir una classe aristocràtica de patent, amb gran cultura i educació, amb gran solvència econòmica i amb ideals una mica més alts que el de guanyar diners. I, de fet, això ha succeït a d'altres societats, com la francesa, l'anglesa o l'alemanya... almenys fins no fa gaires decennis. Però la qüestió no és si una gran classe burgesa pot substituir els anhels d'ordre high-brow o Hochnäsig (amb el nas alçat) de la classe aristocràtica -la qual, en realitat, no ha fet res més que perdre terreny, a tota Europa, des de la Revolució Francesa-, sinó si aquesta classe burgesa en té prou amb els seus mitjans econòmics i alguna forma més o menys volàtil d'idealisme ("fer pàtria", "fer país", "fe, pàtria i amor") per donar una solidesa una mica permanent a les seves iniciatives: especialment en el terreny de la cultura. Quan un poble, com els ja esmentats França, Anglaterra o Alemanya, disposa, per pura tradició històrica, d'una aristocràcia encara respectada, succeeix que ella acaba no fent gairebé res, però que la classe burgesa, si posseeix dignitat i és generosa, actua sota el paraigua impermeable i legitimador dels valors aristocràtics. Si dalt de la piràmide social no existeix aquesta garantia (que no té res a veure amb els títols que es llegeixen a les inefables esqueles de l' ABC ), llavors la burgesia es troba desemparada, corre a les palpentes sense tenir un coixí sòlid on reclinar les seves proposicions, i acaba fent figa de seguida que les aigües corren una mica tèrboles. Hi ha homes, com Prat de la Riba o Cambó, que no van tenir aquest coixí, però que posseïen un esperit aristocràtic tan fora de sèrie, que van deixar una empremta inesborrable: en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en les col·leccions artístiques i en una llarga sèrie d'iniciatives culturals.

Però, com ja he dit, allò més normal és que aquestes figures no proliferin fàcilment, i que els avatars de la cultura i de l'economia modernes i contemporànies acabin esgarriant les millors i més sòlides propostes dels quatre grans burgesos que ha donat el país nostre: en aquests casos, no és greu la manca d'una base petitburgesa engrescada, però ho és moltíssim la manca d'una punta de la piràmide sòlidament constituïda. Aquest cap de setmana rellegia la fabulosa novel·la de Thomas Mann, Els Buddenbrook (trad. de Joan Fontcoberta, Barcelona, Ed. 62, 1994), que explica l'auge i decadència d'una gran família altoburgesa d'Alemanya durant tres generacions, al segle XIX. No vaig trigar a ordir aquest argument que avui he explicat: si els Buddenbrook aguanten un quant temps l'embat de les idees petitburgeses à la Lluís Felip d'Orléans (ben esmentat al llibre) no és pel fet que la família sigui prussiana, ni tan sols pel fet que sigui luterana -que és gent que no para de treballar: per això sempre he cregut que, misteriosament, Catalunya és molt més luterana que catòlica-, ni tan sols pel fet que desitgin emular les posicions de privilegi de l'aristocràcia alemanya d'aquells anys. No: els Buddenbrook resisteixen mentre la llarga sèrie de valors morals i estètics de l'aristocràcia són vigents al seu país o a la seva ciutat. Aquests no són els seus valors, de fet, perquè no posseeixen cap títol nobiliari; són els valors d'una altra classe, que, com ja he dit, cap a aquell temps ja no feia gran cosa. Però hi era: això és l'important. Hi era i deixava anar, per una mena de rara capil·laritat, aquells valors que ens fan pensar, encara avui dia, que la societat feudal va ser un dels millors invents socials que s'han donat mai al nostre continent.

Gràcies a tenir al darrere aquesta aristocràcia de sang i de toga, Thomas Mann, un simple burgès, va poder bastir tota la seva obra posterior sobre la base de la recerca d'una aristocràcia si més no espiritual. Només sembla un consol, però va produir uns resultats extraordinaris.