_
_
_
_

Entre el mite i la història

Experts en l'època i la figura del rei conqueridor ajuden a contestar cinc preguntes sobre el que hi havia de veritat i de mentida a la llegenda

Demà passat farà 800 anys del naixement del rei Jaume I, i la seva ombra encara és ben visible. Fa un parell d'anys, el monarca va arrasar al programa de TV3 El favorit: els telespectadors el van triar com a "personatge històric favorit de Catalunya". Tampoc falta fervor popular a Palma de Mallorca, on cada 31 de desembre, festa oficial, se celebra la conquesta catalana de l'illa amb la Festa de l'Estendard. I al País Valencià, que té el 9 d'octubre com a dia de la comunitat en commemoració de l'entrada de l'exèrcit de Jaume I a València, diverses entitats i partits han proposat que es rebategi amb el nom de Jaume I la plaça de l'Ajuntament de la capital, on s'alça des de 1891 l'emblemàtica estàtua eqüestre del Rei, obra d'Agapit Villamitjana.

"L'imagte que dóna el Rei d'ell mateix al Llibre dels Fets és la d'un messies"

Però el monarca conqueridor i fundador de regnes no ha generat sempre -ara tampoc- consensos ni entusiasmes totals. És lògic que el poeta Ibn al-Abbar, natural d'Onda, a la Plana Baixa, s'hi referís com "el tirà Yaqmu al-Barsaluni", igual que altres autors àrabs del segle XIII. Tampoc va ser gaire ben vist pels trobadors occitans: Guilhèm de Montanhagòl diu que "tot el món el menysprea" per no complir els seus compromisos polítics, i Bonifaci de Castel·lana el titlla de "dèbil" en contrast amb el seu aguerrit pare. Ja al segle XX, Ferran Soldevila, l'historiador de referència del nacionalisme, sosté a la clàssica Història de Catalunya, de 1933: "No podem dir que Jaume I fos un gran polític". En l'altre bàndol, Manuel de Montoliu el va qualificar, després de la guerra, d'"adalid de la hispanidad", un signe entre d'altres de l'apropiació franquista de la figura del Rei.

El seu llegat, doncs, està sotmès a valoracions contradictòries, on la mitologia i els prejudicis desdibuixen sovint la interpretació congruent amb els fets històrics d'un regnat llarg i decisiu. Per mirar de treure'n el trellat hem formulat cinc preguntes bàsiques als autors de tres recents aproximacions biogràfiques a la figura del Rei.

- Quina influència van tenir els templers en el seu regnat? No hi busquem esoterismes: un Jaume nen, orfe de pare i mare des dels 5 anys, és posat entre els 6 i els 10 sota la protecció directa dels templers, al castell de Montsó, per designi de la seva mare. En rep ensinistrament militar i ideològic -la fe i la guerra- i una incerta formació cultural. Ja governant, es va servir de membres de l'orde per posar en marxa la hisenda reial. "Els templers són com una multinacional, han deixat de ser només els protectors del Sant Sepulcre a Jerusalem i són dels pocs que tenen liquiditat monetària", explica Antoni Furió, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de València i autor d' El rei conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda. Admet i matisa la influència dels templers Ernest Belenguer, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, que ha escrit Jaume I i el seu regnat: "És molt important al principi del regnat però va desapareixent després, a mesura que creix la influència dels ordes mendicants, molt actius a les ciutats", promoguts per Jaume per tal de consolidar el poder reial davant la pressió de l'aristocràcia.

- Va fundar el pancatalanisme? Stefano Cingolani, filòleg romà instal·lat de fa temps a Catalunya i dedicat a publicar el nostre corpus històric medieval, ha escrit Jaume I. Història i mite d'un rei i comenta amb un somriure que el partit antinacionalista Ciutadans va penjar al seu web la crònica que aquest diari va fer de la presentació del seu llibre "perquè vaig dir que Jaume I no era nacionalista". Una obvietat, perquè "en aquella època no existia el nacionalisme": la política del segle XIII està marcada a Europa pel conflicte entre els nobles feudals i els reis -nobles ells mateixos- que intenten consolidar una autoritat preeminent.

La ideologia d'aquests grups de poder expressa interessos de llinatge, territorials i econòmics, no pas cap concepte modern de nació. "No es pot historiar el segle XIII, ni cap altre, amb la mentalitat d'avui, tant és que sigui des del nacionalisme espanyol o el català", clama Ernest Belenguer. L'expansionisme que porta Jaume I a la conquesta de Mallorca i València, on funda dos nous regnes de la Corona d'Aragó, té motivacions ben llunyanes del pancatalanisme actual: s'ataca els regnes musulmans, establerts de feia segles, per engrandir el patrimoni de la dinastia, per donar sortida a la bel·licositat i ambicions territorials dels grups familiars aristocràtics i també, de manera creixent, per interessos relacionats amb l'expansió comercial urbana. Cingolani recorda que "la Corona és un estat fet de dues nacions, l'aragonesa i la catalana", governades pel comte de Barcelona, que alhora és rei d'Aragó. I Furió remarca que "els mateixos conceptes d'aragonès i català no són tan clars", ja que moltes famílies aristocràtiques tenien terres indistintament als dos territoris, els límits exactes dels quals no es van fixar fins al 1244.

- Va ser un gran conqueridor o un estratega militar mediocre? L'exèrcit de Jaume I només va lliurar de fet dues grans batalles: la de Portopí, no gaire ben planificada, en la campanya de Mallorca; i la del castell del Puig, camí de València, on ni tan sols va ser present el Rei. Diu Cingolani: "La guerra no es fa només amb batalles. L'habilitat com a estratega militar consisteix a evitar el conflicte directe i obtenir el màxim de beneficis amb el menor espargiment de sang". En aquest sentit, Jaume té èxits evidents: conquesta Mallorca, València i Múrcia amb pocs episodis violents i, de fet, després de la relativa improvisació de la campanya mallorquina, la valenciana mostra un plantejament innovador, subratllat per Cingolani: en comptes d'avançar ciutat rere ciutat, irromp en ple territori enemic, deixant enrere territoris aïllats que s'acaben rendint sense resistència.

- Tenia una visió política moderna o simplement feudal? El judici sever de Soldevila i d'altres historiadors sobre la capacitat política de Jaume I es deu, en especial, a la polèmica fragmentació de la Corona que va establir al testament: Aragó, Catalunya i València per a l'hereu, el futur Pere el Gran, i Mallorca, el Rosselló i Montpeller per a Jaume. Dubtes en va tenir, ja que va estipular que cap descendent no podria tornar a partir l'herència. Però aquest gest final, feudal, d'afirmació del llinatge, inimaginable a la Castella o la França contemporànies, no treu que va dotar la Corona d'Aragó d'una forta estructura estatal. Furió observa que, lluny de l'estereotip del rei guerrer, va fer una gran tasca de "creació de sistemes municipals, desenvolupament de les corts, de la cancelleria i l'arxiu reials, establiment d'una fiscalitat normalitzada, regulació dels notaris i els advocats... Oblidar aquesta dimensió estatal, que crea identitat, per la pèrdua d'Occitània és curtedat de vista". La il·lusió occitana: arran de la firma del Tractat de Corbeil, el 1258, Jaume desistia de les aspiracions catalanes nord enllà del Rosselló, mentre França renunciava als drets sobre Catalunya que li venien de la Marca Hispànica carolíngia. Cingolani és taxatiu: "Retreure-li la pèrdua d'Occitània forma part dels mites nacionals. No renunciava a res i obtenia una seguretat notable davant l'expansionisme francès". En efecte, després del tractat, va seguir movent fils per recuperar poder i influència a Occitània, i els francesos no es van estar d'envair Catalunya el 1285. Belenguer creu que la política occitana del Rei és pragmàtica: "No podia estar en dos fronts alhora, i la situació de València estava agafada amb pinces", amb revoltes freqüents dels musulmans subjugats.

També se li ha retret que atengués la petició d'ajut del seu nebot, el rei de Castella, Alfons X, davant la revolta del regne musulmà de Múrcia, que n'era vassall des de 1243. Tot i l'oposició interna, Jaume, que devia témer que una Múrcia en armes pogués desestabilitzar la nombrosa població musulmana que seguia vivint al regne de València, va conquistar Múrcia i, després de repoblar-la en part amb catalans, va cedir-ne el legítim govern a Castella.

Destresa política hi ha, en fi, en la manera com Jaume, que durant la difícil infantesa i primers anys de regnat havia patit greus humiliacions i diverses revoltes per part dels bàndols aristocràtics que competien per treure profit de la situació de desgovern, va frenar les ambicions dels nobles sobre les terres arrabassades als musulmans. Així, els aragonesos, que havien tingut una participació més aviat escassa en la conquesta de Mallorca, es van implicar més en la de València, amb l'esperança que guanyarien una sortida al mar i ampliarien el seu territori. Jaume, però, va fundar-hi un nou regne, amb entitat jurídica i lleis pròpies -primer el Costum i després els Furs-, assumint un poder més directe sobre els nous súbdits i reduint l'autoritat dels nobles.

- Va ser un líder polític messiànic? L'assaig de Cingolani insisteix molt en el "messianisme" de Jaume I. Un adjectiu fort, molt marcat religiosament. Que era molt catòlic no n'hi ha dubte. Fidel al papat, arriba al punt, ja en la vellesa, de llançar-se a una croada, descrita per Ernest Marcos a La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa. Un fracàs total: és a punt de naufragar i torna enrere. "Un pas en fals", segons Belenguer, "de vanitós, en el fons", per afirmar-se en un moment en què "els papes són francesos i miren més per l'Illa de França" i es malfien de les aliances que ha teixit Jaume a Sicília amb una dinastia enfrontada amb Roma. A més, el papa Climent IV el critica per la seva poca edificant vida sexual: Jaume, que va tenir fins a tres dones, nombroses amants i una desena llarga de fills entre legítims i bastards, pretén el 1265 que li reconegui la seva relació amb la jove Berenguera Alfonso. Cingolani destaca que la imatge que dóna el Rei d'ell mateix al Llibre dels fets no és la d'un sant, sinó "la d'un home del destí, un ésser especial, un messies, sí". Era, potser, una manera de revestir la seva autoritat, tan qüestionada al principi, d'una aura excepcional, imbatible.

Bibliografia

- Vida de Jaume el Conqueridor, Ferran Soldevila, (Aedos, Barcelona, 1958). Biografia de referència durant molt temps, reeditada el 1969 i represa en part a Els primers temps de Jaume I (Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1968).

- Jaume I i els valencians del segle XIII, Robert I. Burns, (Tres i Quatre, València, 1981). Aquesta recopilació de Burns, l'historiador clau per conèixer com era el regne de València en temps del rei Jaume, inclou un article fonamental, La vida espiritual de Jaume el Conquistador, rei d'Aragó-Catalunya, 1208-1276.

- Jaume I a través de la història, Ernest Belenguer (Tres i Quatre, València, 1984, 2 volums). Interessant repàs de les diferents visions (i manipulacions) que s'han donat del Rei fins al segle XX. Significatiu el contrast entre la commemoració a la València republicana de 1938 del setè centenari de l'entrada del Rei, celebrat com a generós, alliberador i emancipador social, i l'exaltació espanyolista, catòlica i guerrera de dos anys després, ja sota el feixisme rampant.

- Jaume I el Conquistador. José Luis Villacañas (Espasa-Calpe, Madrid, 2003. Extensa i meritòria biografia, l'única entre la de Soldevila i les editades ara, criticada pel dubtós maneig d'algunes fonts i badades com ara empassar-se la llegenda que una filla del Rei està enterrada a Terra Santa.

NOVETATS

- Les quatre grans cròniques: I. Llibre dels feits del rei en Jaume Primer, edició de Ferran Soldevila. La primera gran crònica medieval catalana, escrita (o dictada) pel propi Rei, en l'edició clàssica, comentada, de 1971, més interessant des del punt de vista històric que del filològic. Reeditada ara (Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2007) amb notes al peu de la historiadora Maria Teresa Ferrer Mallol i del filòleg Jordi Bruguera, responsable al seu torn de l'edició de la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcino, Barcelona, 1991).

- Jaume I i el seu regnat, Ernest Belenguer (Pagès editors, Lleida, 2008). Ambiciós i documentat estudi que aborda, a més de la vida del Rei, el desplegament social, polític, legal i econòmic de la seva acció de govern.

- Jaume I. Hitòria i mite d'un rei, Stefano Cingolani (Edicions 62, Barcelona, 2007). Assaig biogràfic que parteix del Llibre dels fets per dibuixar la concepció del poder que tenia el Rei, la seva representació pública, la seva "memòria", amb eines d'anàlisi que van des de la història militar a la de les mentalitats i arguments ocasionalment psicològics i psicoanalítics.

- El rei conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda, Antoni Furió (Bromera, València, 2007). Magnífica síntesi biogràfica, entenedora i actualitzada, en format de llibre de regal, amb un excel·lent acompanyament fotogràfic que és una veritable biografia en imatges. Aporta en capítol propi la visió del Rei per part dels musulmans vençuts.

- La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, Ernest Marcos (L'esfera dels llibres, Barcelona, 2007). L'episodi fallit de l'expedició catalana a Terra Santa només ocupa els dos capítols finals, però Marcos explica i documenta molt bé el context i les raons d'aquest singular episodi.

- La conquesta de Mallorca, Agnès i Robert Vinas (Editorial Moll, Mallorca, 2007). El relat de la primera gran campanya del rei Jaume és reconstruït a partir dels textos de l'època (cròniques, documents reials i fonts aràbigues), comentats, i de documentació iconogràfica.

- Les dones de Jaume I, M. Carme Roca (L'esfera dels llibres, Barcelona, previst per l'11 de març). La agitada biografia sentimental del Rei dóna per omplir un llibre. Passió i política es donen de la mà en la seva tria d'esposes i amants.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_