Les trementinaires, símbol de connexió en un món global

La cultura catalana, sobretot a nivell local, està experimentant una important transformació com a resultat de la patrimonialització de molts dels seus elements culturals i naturals. Arreu, mitjançant una invocació selectiva de formes culturals del passat, es creen festes, museus, monuments, gastronomia, estils arquitectònics, paisatge, naturalesa, etcètera, com a estratègies de desenvolupament i dinamització de l'economia i la vida local. Una ideologia de retorn a un estat anterior, concebut com a primigeni, inspira i legitima la recuperació de la cultura i de la naturalesa. La recuperació es concep sovint com la reparació dels impactes i l'eliminació de les modificacions que el pas del temps hi ha causat, per tal que aparegui la seva forma original i autèntica. La recuperació és alhora un procés d'atribució de valor. La recuperació adopta la forma d'un procés d'inversió mitjançant el qual un element cultural o natural experimenta una transformació qualitativa en ser desplaçat metafòricament des d'una esfera negativa o neutra a una de positiva.

La mirada etnogràfica i històrica ens proporciona un retrat de les trementinaires com a dones de cases baixes, venedores d'herbes i remeis durant l'hivern per tot Catalunya. Aparentment, res feia presagiar que a partir de les últimes dècades del segle passat esdevindrien figures de museu, motiu de festes, objecte de recerca i de publicacions, d'exposicions artístiques i, fins i tot, d'un premi, ja que la seva activitat, encara que vital per a l'economia domèstica, estava del tot desprovista de prestigi social.

Les trementinaires connectaven territoris i sistemes socials i econòmics diferents i constituïen una variant d'un patró d'adaptació a processos socials i econòmics que transcendien la localitat i que amenaçaven la reproducció social de les cases. La seva desaparició les va convertir en un recurs en un nou context i el temps les ha dotat de significacions diverses. Poden ser percebudes com la prefiguració de la dona autònoma i de la medecina alternativa actuals, si bé són percebudes sobretot com una tradició.

L'activitat d'aquestes dones era molt distintiva i el procés de globalització ha comportat una valoració d'allò autòcton i distintiu. La recuperació de les trementinaires i la seva conversió en un bé patrimonial està també en consonància amb les potencialitats i necessitats d'una economia orientada cap al turisme i els serveis. Les trementinaires assumeixen de nou simbòlicament la funció de portar recursos del món cap al país, no anant pel món, sinó fent que el món vagi cap al seu museu. Ja no porten recursos per a les cases baixes, sinó per a totes aquelles que s'han adaptat a les noves condicions de l'economia.

Entre les moltes coses que avui evoquen les trementinaires, una de les principals és la connexió, ja que el context social i econòmic recent ho ha determinat. En primer lloc, la crisi de l'economia basada en la producció de llet, que va significar de nou empobriment i marginació, i per tant un risc de desconnexió del territori. En segon lloc, la reconversió cap a una economia basada en el turisme i, per tant, depenent del món exterior. A l'època de les trementinaires, aquestes connectaven la seva vall -el país- amb el món, la resta de Catalunya. Ara la vall necessita imperiosament la connexió amb un món més gran i les trementinaires han estat convocades per fer simbòlicament aquesta funció des del seu museu.

Joan Frigolé Reixach és Catedràtic d'Antropologia social de la Universitat de Barcelona i autor de Dones que anaven pel món (Generalitat de Catalunya, 2006, segona edició)