Exorcisme

Arqueologia de l'amor

Joan Mañas

Premi Just M. Casero 2006.

Empúries. 123 pàgines

Diuen els que hi entenen, viatgers compulsius i addictes a la literatura de viatges, que la diferència entre un turista i un viatger és que el primer surt indemne del seu trajecte de visites programades mentre el segon es transforma a través del viatge. Arqueologia de l'amor, de Joan Mañas (Gualba, 1970) promet un viatge en majúscules, un viatge catàrtic justament planificat per desvetllar la memòria i els sentiments. Ens passem mitja novel·la dins del Talgo de París amb el protagonista i la seva col·lecció de cartes (i e-mails) d'a-mor, agònica prolongació epistolar d'una relació que va acabar de sobte deu anys enrere. El viatge es planteja com un exorcisme del cor: tornar a París per reviure i reescriure una (o dues) relacions amoroses de les que marquen per sempre. A contrallum se'ns traça el retrat inacabat d'una amant paradoxal i trasbalsadora, pèl-roja, argentina, vídua prematura, advocada, semiòloga, impredictible i sobtadament esvanida: un retrat que mostra fins a quin punt la resta de protagonistes queden desenfocats.

El Talgo avança al seu ritme, sense pressa, mentre a la novel·la li costa arrencar. Va escriure Fernando Pessoa a través d'Alvaro de Campos que totes les cartes d'amor i tots els sentiments esdrúixols són naturalment ridículs. D'això, Joan Mañas se n'escapa prou bé: prova de refredar el sentimentalisme i de donar complexitat i força indagatòria al relat a cops de teoria foucaultiana i frase lapidària. L'intent és en part reeixit, però les revelacions són de vegades d'una obvietat aclaparadora: "aquell dia va començar a entendre que l'amor, com la vida, no dura". A base de justificar i teoritzar la decisió de viatjar a París per cremar l'epistolari amorós sobre la tomba de Sartre i la Beauvoir, el seu gest se'ns torna impostadament literari i devotament tòpic.

Però el cas és que, contra tot pronòstic, quan la novel·la s'instal·la a París i l'errància del flâneur desplega el seu programa de visites (turístiques) destinades a desvetllar records i emocions, la novel·la revela de pas els punts forts del narrador: la força evocativa de la prosa, la gràcia dels apunts al natural i la vibració dels detalls, la insubmissió als esquemes que ell mateix s'ha imposat i l'atreviment amb les matèries fosques. En definitiva: la profunda superficialitat del turista emocional.

Certament també reincideix en les apostes que llasten el llibre: un excés de confiança en la deconstrucció del mite parisenc i les teòriques sàvies de renom, un cert abús de dades de guia turística i suplement dominical, la incontinència de l'acoloriment analògic, l'escàs rendiment que es treu del gran nombre d'ingredients que es posen sobre la taula.

Ens trobem davant d'una primera novel·la (guanyadora del premi Just M. Casero) i com a tal l'hem de llegir, com un primer intent, no del tot reeixit, però que val la pena de prendre en consideració.

El projecte narratiu en què s'ha embrancat Mañas juga calculadament a l'ambigüitat biogràfica, el protagonista, amb un punt tímid d'autoironia i un empatx evident de teoria literària (que probablement és la culpable de tots els seus mals) munta la novel·la com un exorcisme que al capdavall no sabem si li ha servit o no de res. Això, que a primera vista podria semblar un símptoma alarmant, és probablement un dels millors encerts de la novel · la.