¿Verges o aparellats?

La virginitat

Gregori de Nissa

Introducció, text grec revisat, traducció i notes de Josep Vives

Fundació Bernat Metge

Barcelona, 2006, 177 pàgines dobles

Un conegut, padrí d'un noi de disset anys amb bona planta, va mantenir amb ell, ara fa poc, la següent conversa telefònica: "Hola, fillol, com et van les coses?". "La mar de bé, padrí. Tot em va bé". "¿Van bé, els estudis?". "No em van malament". "¿Ja tens diners? ¿Necessites res?". "No en tinc gaires, padrí, però vaig tirant". Era evident que el padrí volia abordar aquell tema que és obsessiu en les persones grans i que ells creuen que subratlla la pròpia supervivència quan només es tracta, de fet, d'una mòrbida curiositat per les vivències més sensacionals dels joves, ja inassequibles per a la gent d'edat. De manera que no va poder evitar la tòpica pregunta: "Digues, ¿ja tens novieta?". "Sí, padrí, fa dues setmanes que surto amb una noia". "Ah....". I el padrí, que no en tenia prou amb aquesta informació, sempre mogut per l'afany de saber si les generacions se succeeixen per art de pura màgia, i, sobretot, mogut per la gran enveja que desperta la frescor i la llibertat dels catecúmens, encara va preguntar: "I això..., vull dir..., diguem-ne..., ¿ja dallonses?". Aquí l'home va fer servir una d'aquelles glorioses paraules catalanes que serveixen per a qualsevol cosa, però que, d'acord amb les circumstàncies de la conversació -allò que els lingüistes en diuen la pragmàtica del llenguatge-, només en volia dir una, i no cap altra.

La resposta també va ser inequívoca i molt lúcida: "Home, padrí, és clar que sí... ja tinc disset anys!" "Fillol, estimat, ¿no veus que ets molt jove, encara, per a aquestes coses? Hauries d'haver tingut primer una sàvia relació verbal, una colla de mesos, anys i tot, i després les relacions més íntimes. En el millor dels casos, hauríeu d'haver-vos conservat verges tots dos fins al matrimoni, sancionat davant d'un jutge o davant de l'altar". Llavors el fillol ja no va poder contenir-se: "Però padrí, tu, ¿en quin segle vius?" I el padrí va respondre molt adequadament: "Per sort o per desgràcia, estimat fillol, visc al segle IV, en temps de Sant Basili i de Gregori de Nissa". "¿Quèèèèè?". "Res, criatura, deixem-ho estar. Que siguis molt feliç". "Ja ho procuro, padrí. I ara tallo, que m'esperen. Cuida't força".

Aquest home va dir veritat: viu en la centúria en què, passada la relativa laxitud quant a la qüestió del celibat propi dels tres primers segles del cristianisme -herència, sens dubte, de les pràctiques sexuals jueves i hel·lenístiques, més amigues del matrimoni com a fórmula de socialitat i de procreació, que proclius a la mania abstencionista dels encratites, que propugnaven una castedat absoluta per amor de Déu-, es va posar de moda dedicar-se enterament a la vida religiosa i d'oració, en detriment de les formes expansives de la sensualitat humana: aquest és, aproximadament, el pensament que s'extreu de la lectura del llibre de Gregori de Nissa, La virginitat, ara bellament editat, comentat i traduït per Josep Vives, publicat fa pocs dies per la Fundació Bernat Metge.

La tesi de Gregori de Nissa és molt senzilla: l'estat original de l'home i de la dona és la puresa i el celibat: com que ells van ser creats sense sexe (i no parlem de la idea predominant que Jesús, com a fill de Déu, també va ser fill de mare verge), i com que la lubricitat i les vergonyes només van aparèixer (més aviat desaparèixer) arran del pecat de la pomera, llavors és sensat suposar que els homes i dones que romanen verges es troben més a prop de la Bellesa ideal (ressò platònic, sens dubte), i de Déu mateix, que els maridats. La vida sexual és un destorb (cosa que gairebé tota persona gran confessa amb la boca petita), i, doncs, cal treure's de sobre aquesta nosa: "L'objectiu d'aquest tractat és infondre en els qui el llegeixin el desig d'una vida virtuosa. Atès que la vida ordinària està sotmesa, per dir-ho en paraules del diví Apòstol [Sant Pau; vegeu les Cartes al Corintis] a molts destorbs, el nostre discurs ha de proposar necessàriament la vida en virginitat com una mena de porta d'accés a una vida més noble". D'una banda, doncs, Gregori creu que "totes les coses incomprensibles de la vida tenen el seu origen en el matrimoni", i que, per tant, cal renunciar-hi, "menysprear tot allò que la gent valora més i posar l'amor només en la vida divina, sabent que 'tota carn és herba, i tota glòria humana és com la flor de l'herba". En això, Gregori seguia la tesi idealista que el sexe no és connatural als homes, tesi que ja s'havia llegit a Filó d'Alexandria, Atanasi, Joan Crisòstom i Joan Damascè, a més del tractat secular de Teofrast, De nuptiis, al qual vam fer referència ara fa dues o tres setmanes.

D'altra banda, i aquest és el punt dolç, per dialèctic, del tractat, Gregori de Nissa era home amullerat. D'aquí que tota la segona part del llibre estigui dedicada a mirar de fer compatible el matrimoni amb la vida de progressió ascètica proposada de bell començament: "Que ningú no pensi que nosaltres rebutgem per això la institució del matrimoni, ja que som conscients que no és cosa estranya a la benedicció divina.

[De fet, és l'altra cara de la moneda de les mateixes Cartes als Corintis de Sant Pau.] Però el matrimoni ja té un defensor prou eficaç en la mateixa natura comuna dels homes .... en canvi, la virginitat va en certa manera a contrapèl de la natura". De la dialèctica entre aquestes dues realitats se'n desprèn un consell major: "sigueu verges" i un mal menor, d'altura escatològica: "si no ho sou, feu almenys compatible aquest estat amb la recerca de l'ideal diví". No es podia quedar més bé amb tots dos estaments, que en aquell temps abraçaven tant els homes d'església com els laics.

Ara bé: per moltes de les coses que s'hi llegeixen, aquest tractat, com diu l'estudiós Josep Vives: "potser sorprendrà més d'un lector d'avui que, ple d'estranyesa, el menystindrà sense prestar-li la consideració deguda. En una època com la nostra, en la qual s'ha arribat a vulgaritzar tant la sexualitat humana, la treballosa seqüència d'arguments és molt probable que sembli a molta gent no sols forçada i artificiosa, sinó fins i tot insolent". Això pensaria, si mai el llegia, aquell fillol de què hem parlat més amunt, perquè el seu padrí ja havia penjat el telèfon després de la conversació que hem transcrit, que el noi li va tornar a trucar i va parlar-li en aquests termes: "Padrí, per favor, ¿que em deixaries 10 euros? És que he quedat amb la meva nòvia aquesta nit i només em queden tres preservatius. Tinc por de fer curt". Resignadament, senyant-se per dintre i gairebé per fora i tot, el padrí li va dir que ja els podia anar a buscar, que els hi donaria amb molt de gust -potser amb una mica de recança; amb enveja, segur del tot.