El cine generador de Joaquim Jordà

El cine va ser per a Joaquim Jordà (Santa Coloma de Farners, 1935 - Barcelona, 2006) sobretot una forma de la vida, a més d'una manera de viure. L'expressió de la seva subjectivitat i biografia com a cineasta i individu, però encara més un instrument per generar vida. Jordà provocava la realitat, feia que esdevingués acció i reflexió. El seu treball pòstum, Més enllà del mirall, és en aquest sentit un testament extraordinari al qual la cartellera no ha donat l'oportunitat -es va estrenar aquesta tardor gairebé d'incògnit i va durar poquíssim, engolida per les exigències distribuïdores nadalenques- de connectar amb tants espectadors que es poden retrobar en aquesta faula moral sobre la percepció, la malaltia i la supervivència. Escèptic respecte de l'etiqueta documental, el seu llegat constitueix una referència inexcusable per a un cine que ha guanyat adeptes en els darrers anys gràcies a la lectura personalíssima, implicada i humanista, política a la manera clàssica, que cineastes com Jordà han fet de la realitat.

La seva ficció engendra realitat i pot arribar a canviar la vida dels seus protagonistes

El festival DocsBarcelona ha programat la sessió Herències Jordà per posar de relleu la necessitat immediata d'abordar i difondre més amplament en el context cinematogràfic actual aquest llegat, ample, arriscat i alhora capaç de connectar amb públics diversos. La crítica Núria Vidal, que ha tingut cura de la retrospectiva que aquest novembre va dedicar a Jordà el Festival de Cine de Torí, la presentarà. La sessió se celebrarà aquest dissabte i comptarà amb la presència de dues de les protagonistes de Més enllà del mirall, Esther Chumillas i Yolanda Cañamares, dues dones joves que fins que Jordà no va entrar en la seva vida i es va guanyar la seva amistat no haurien dit mai que el cine pot canviar la vida. És el cas d'Esther, que pateix una disfunció neurològica molt semblant a la que va sofrir Jordà el 1998, una agnòsia que a ell li impedí de sobte llegir i interpretar les formes de la realitat visible. Però no li va impedir fer cine, al contrari. I a Esther li va donar una altra vida.

Una de les lliçons formidables del seu últim film és el principi potser més significatiu del cine de Jordà: sentir és tant o més important que veure. La implicació en els fets que el cineasta vol narrar -les emocions, si ho preferim dir així- és més decisiva del resultat cinematogràfic que la mateixa percepció. La mirada és interior i fins pot ser cega, com ho és la de Yolanda. Lúcida i forta, poètica.

Jordà va arribar a aquest grau de síntesi en part gràcies a la malaltia. Ja havia fet abans cine, i molt, però a finals dels 90 pensava que no en faria més. L'infart el va acarar amb un futur en què no podria llegir, ni fer guions ni traduir. I el va fer girar de nou cap al cine, ara en el marc del Màster de Documental de la UPF, acompanyat pel seu director Jordi Balló i el seu equip, i sobretot pels joves participants que es van integrar en el projecte de Jordà Mones com la Becky, radical pel tema -la bogeria- i per l'estat del realitzador. I Jordà va tornar a fer cine.

Fins aquell moment, era un home de cine de ressonàncies avantguardistes, que li provenien de l'etapa de l'Escola de Barcelona, que justament aleshores començava a ser coneguda per la decisiva investigació del tàndem format pels estudiosos i crítics de cine Torreiro-Riambau. També se'l coneixia per una etiqueta que el va perseguir potser massa, la del cine militant. Jordà havia fet als 70 films d'acció política a Itàlia i Portugal, i havia documentat el procés d'autogestió d'una petita fàbrica barcelonina en els anys immediats a la mort de Franco (Numax presenta...). Però quan va tornar a instal·lar-se a Barcelona era sobretot conegut com a traductor i instigador de llibres de cine per a Anagrama i, sobretot, com a guionista de produccions d'envergadura com ara El Lute i tantes que va fer amb Aranda i d'altres cineastes a Madrid.

Ningú podia veure, ni a la UPF, on aviat va ser un professor molt apreciat pels estudiants, ni enlloc, els seus films de l'Escola de Barcelona, ni encara menys els de l'etapa militant. Ni tant sols un dels pocs projectes personals que havia pogut arribar a fer, El encargo del cazador (1990), un retrat de la gauche divine barcelonina centrat en el seu amic Jacinto Esteva, un altre dels cineastes de l'Escola de Barcelona.

El Encargo s'havia fet, sí, però TVE, que en tenia els drets, no el passava, i no el passaria fins al cap de deu anys llargs. Quan el 1996 va estrenar el seu thriller antropològic Un cos al bosc, Jordà, que ja tenia 61 anys, era un cineasta gairebé inèdit.

L'infart ho canvià tot. Generador d'equips, com ho era també de projectes i de la vida mateixa que fer cine pot revelar, va decidir d'aprofitar el que tenia. Alguns vells projectes van prendre nova força.

Mones com la Becky, que va realitzar amb Núria Villazán, era un film sobre l'esquizofrènia que no havia obtingut finançament en el seu dia i ara, en el marc que la universitat li procurava, el podia fer en certa manera en més "bones condicions", ja que ell mateix havia sofert una intervenció al cervell, que previsòriament havia fet filmar. Es va estrenar el 1999. A continuació, i ja que vivia al Raval, al carrer de la Cera, va emprendre el complex retrat del barri que es va concretar en el film De nens (2003), un dels més difícils de fer i un dels més radicals de la seva trajectòria sempre dedicada a considerar allò que la societat no vol veure.

L'any següent, el 2004, acabava Veinte años no es nada, on reprenia el contacte amb els treballadors que havia filmat a Numax presenta... Ell mateix va provocar la retrobada d'uns i altres i va fer emergir les històries durant anys callades o tapades de dones i homes que semblaven haver desaparegut del mapa col·lectiu dibuixat per la transició postfranquista. És un film que no existiria sense aquesta provocació del fet cinematogràfic, artístic, que és la marca de Jordà; com ho és de la història mateixa del cine documental des de Flaherty a Rouch i tants autors contemporanis.

Sense el cine provocador de Jordà no hauria estat possible la retrobada dels protagonistes de Veinte años no es nada ni la seva catarsi necessària, que no haurien fet potser mai si no hi hagués hagut la càmera de Jordà, ni la retrobada dels espectadors d'una certa edat amb el passat recent que el film evoca, ni la trobada dels espectadors més joves amb aquells anys. Ni Esther Chumillas, la protagonista principal de Més enllà del mirall (2006), seria avui una terapeuta de nens autistes.

Pot el cine canviar les coses? Diguem que el cine industrial sovint sí: per empitjorar-les. Mentre que el cine de Jordà genera realitat i pot canviar la vida dels seus protagonistes. No és poca cosa. Ho saben els seus deixebles, de guió o de documental, que en són uns quants. I cineastes de la seva estela i més joves, com ho són Marc Recha (que va fer amb Jordà el guió del seu tercer film, Pau i el seu germà) o Isaki Lacuesta, per dir els dos cineastes que més a prop de Jordà han treballat. Ho sap Laia Manresa, la co-guionista dels últims dos films, i Sergi Díaz i Núria Esquerra, dos dels seus joves muntadors, a més del seu càmera de tants anys, Carles Gusi.

Com en el cas de Buñuel i els cineastes singulars, seguir Jordà -que es considerava un cineasta sense estil- no vol dir fer les pellícules com ell sinó a la pròpia manera. Recha i Lacuesta, entre altres que encara no han emergit a les pantalles, han arribat a tenir una mirada pròpia gràcies en bona mesura a veure treballar Jordà: sense guió ni tesis prèvies, provocador de situacions, radical i empàtic amb els seus temes, d'una poètica més interessada en la veritat de les imatges que en l'estil i que no menysprea cap recurs per tal de fer emergir aquestes imatges, sovint ocultes o pervertides per la por, la història i els prejudicis.