Maurice Denis
Visito al Musée d'Orsay la retrospectiva dedicada a aquest pintor del qual mai n'havia vist més que les obres disperses pels museus francesos. Una gran exposició com aquesta pot fer un flac servei a un pintor que, a petites dosis, com a mínim, sense mai apassionar-me, sempre m'havia semblat interessant. Ja se sap que una retrospectiva, com que dóna una imatge global de tota la carrera d'un artista, te'l pot enaltir, te'l pot posar a dalt de tot, o bé te'l pot fer baixar força enters en la consideració que li tenies. Amb aquesta ombra vaig passejar per les sales del museu d'Orsay -aquell horror de museu perpetrat per Gae Aulenti- i el primer que em va sorprendre va ser la quantitat de públic que Denis convocava.
Vaig passejar pel museu d'Orsay i em va sorprendre la quantitat de públic que Denis convocava
Un públic una mica especial, tot s'ha de dir, un públic de senyores i algun senyor, ja d'una certa edat, és a dir, més grans que no pas jo, ben vestits, pertanyents a una burgesia molt francesa, la dels assistents a les misses de la Madeleine, una burgesia catòlica, molt conservadora, que es mirava les pintures de Denis amb salivera de connaisseur, amb la satisfacció d'admirar, per fi, l'art d'un creient per al qual el món estava ben fet, d'un creient no pas torturat, com ce agressif et bien sur hétérodoxe Rouault, que potser sí que era catòlic però que pintava massa prostitutes i pallassos i guerres i misèries. Denis, en canvi, quin benestar per a la vista i per als sentiments i per a les creences.
Les anunciacions, les processons de nenes de primera comunió, les processons de Pasqua, les pujades al Calvari, aquestes formes endolcides, amb les línies ondulants i els colors pastel, els arbres verd poma, els cels de color de rosa, els blaus cerulis de les túniques, la pau, sobretot la pau que se'n desprèn, dis-moi, te n'adones? I els cabells blanquíssims de ma chère Geneviève, com li va dir la seva acompanyant, que brillaven sota els focus, eren també d'una dolcesa extraordinària. Tu as raison, c'est vrai, aquest Denis és de debò un dels nostres, i un frisson petit, no pas excessiu, una esgarrifança ordenada va fer brillar aquells ulls ja cansats d'haver vist tantes coses. Ah, la França profunda, la França catòlica que ha sobreviscut a totes les revolucions... He de dir que escenes com aquesta, que un públic com aquest, em fan veure Denis des d'un altre punt de vista, des del punt de vista del context per al qual pintava, i això és important perquè explica moltes coses d'un artista. I així aquell Denis massa il·lustrador, aquell Denis massa decoratiu, aquell Denis una mica d'estampeta, se li anava posant bé a l'estómac de la meva comprensió global. I vaig començar a apreciar les seves delicadeses compositives i tonals, vaig començar a veure que el seu art anava més enllà d'uns pretextos i unes històries, a veure que, com va escriure en la seva joventut, "cal recordar que un quadre -abans de ser un cavall de batalla, una dona nua, o una anècdota qualsevol- és essencialment una superfície plana recoberta de colors disposats amb un cert ordre". Vistes així, més enllà de l'argument, algunes de les seves pintures són realment precioses. Però és clar que és una mirada, aquesta, una mica perversa, tan perversa, almenys, com la de madame Geneviève i la seva amiga que, em temo, bàsicament se les mirav en per l'anècdota catòlica. Però tenien raó en fer-ho com ho feien i jo també. Perquè, si jo feia cas d'aquesta frase de Maurice Denis, elles en feien d'una altra, escrita als setze anys al seu diari, que li va marcar la vida sencera: "Cal un home cridat per Déu, un monjo, un asceta, un místic, un sant que alci als ulls del segle l'estendard de la revolta contra la impietat i la impuresa de l'art. Cal que aquest home provoqui controvèrsies, atacs, entusiasmes, que faci escola i que tingui successors".
Maurice Denis va viure tota la vida d'acord amb aquest ideal. Va ser un pintor amb un món propi i la seva obra té una confortable unitat. Em reconcilio amb les seves sinuositats, els seus capaltards, les seves platges d'un paganisme beneït, la seva olor de ciri i de pins, les seves processons crepusculars, les seves visitacions, les anunciacions casolanes en què l'arcàngel Gabriel, vestit amb dalmàtica diaconal, va precedit de dos escolanets sortits talment del presbiteri de Lisieux.
