Henry Moore

Té lloc a Caixafòrum, fins al 29 d'octubre, una magnífica exposició sobre aquest important escultor anglès del segle passat. Si Bacon representa com ningú la sordidesa britànica, Moore podríem dir que en representa l'altra cara, un classicisme racional no exempt, però, de gruix carnal ni de pertorbacions oníriques. La llarga vida de treball de Henry Moore, nascut el 1898 i mort el 1986, cobreix, de fet, tota l'experiència artística del segle XX. Gairebé 20 anys més jove que Picasso, no va necessitar trencar amb res i va poder, en la seguretat de transitar per un camí fressat, aprofundir en el seu propi talent, obert, això sí, a l'avantguarda surrealista, que va ser la que per generació li pertocava. Obert però no pas servil, perquè, ric de la seva pròpia voluntat i les seves dèries civils i formals, va deixar que el surrealisme llisqués sobre la seva sensibilitat sense erosionar-la excessivament. De fet, això és el que passa amb tots els ismes i els artistes de veritable talent personal, ells predominen i acaben alliberant-se del grup dels purs , que s'hi mantenen perquè, sense la seva obediència, la seva mediocritat no donaria cap fruit. Moore sempre és ell i això és el que aquesta esplèndida exposició mostra i demostra.

"Moore mostra que la solemnitat d'una obra no està renyida amb la seva eficàcia estètica"

És sabut que Moore és un gran escultor d'escultures grans. Per això, en una exposició en un espai tancat, aquesta mena de peces que reclamen prats i cel i horitzons oberts no hi poden ser. I no hi són, és clar, a l'exposició modèlica de Caixafòrum. Però això és esmenat per una pel·lícula, d'una hora de duració, que no es pot obviar de cap manera si és que es vol conèixer a fons la raó i la història de l'obra del artista. O sigui que, si visiten l'exposició, cosa que els encoratjo vivament a fer, prenguin-s'ho amb temps, perquè una hora cal invertir-la en aquest seriós i indispensable documental.

No havent-hi les peces més grans de Moore -sí que n'hi ha de les mitjanes, que no vol pas dir que siguin petites- l'exposició és riquíssima en peces que funcionen perfectament en un interior. Les primeres talles de pedra i fusta, inspirades en l'escultura mexicana precolombina, les experimentals amb cordills, les primeres figures reclinades. Moore és ja tot ell en el seu començament -in my beginning is my end (en el meu començament hi ha el meu final), va escriure T.S. Eliot, el poeta contemporani de l'escultor-. I és que, en les formalitzacions que es pretenen realistes dels començaments, ja hi ha l'obsessió per l'abstracció que predomina, al seu final, sobre moltes peces, sense negar mai, però, rastres d'una objectivitat natural: un penya-segat, un cap de fèmur, un crani d'elefant...

Moore és sempre solemne, i això pot arribar a empatxar una mica, és veritat. Però en unes èpoques en què l'escultura ha abandonat aquesta seva particular obligació, la de la solemnitat, aquesta exposició pot tenir una certa importància educativa. Mostrar que la solemnitat i la perdurabilitat d'una obra no estan renyides amb la seva eficàcia estètica ni amb la seva implicació social. Moore, fill de miner, va ser sempre sensible a les reivindicacions de la seva classe, i potser cal entendre com a una voluntat de continuar pertanyent-hi que rebutgés el títol de Sir que li volia atorgar la reina. Ell era un treballador manual, les escultures les feia. No era un dissenyador d'escultures. Tallava la pedra i la fusta, modelava l'escaiola, feia les maquetes, les peces de treball i les definitives i, fins i tot, havia provat de fondre alguns dels seus propis bronzes. Potser és aquesta manualitat directa sobre la matèria el que fa que la majoria de les seves peces tinguin un batec especial. Essent un artista manual, es comprendrà que el dibuix fos una de les seves predileccions. Gran dibuixant, gravador, la mostra conté una col·lecció inoblidable d'obres sobre paper (i no pas sobre tela, com s'entesten a dir les targes de l'exposició. Medium-weight wowen vol dir "paper de tina de gramatge mitjà" i no pas "tela de pes mitjà"), entre elles algunes de les famoses dels refugis del metro de Londres, durant la Segona Guerra Mundial, així com alguns carbonets de Stonehenge. En fi, no es perdin de cap manera aquesta exposició, tan eficaçment pensada per Anita Feldman Bennet, de la Henry Moore Foundation.