La paròdia impassible

El metall impur

Julià de Jòdar

Proa

Barcelona, 2006. 425 pàgines

Després d'accedir a la potència i el vigor que destilla cada una de les pàgines d'El metall impur no costa gens arribar a la conclusió que s'està al davant d'una de les novel·les fonamentals de la literatura de les últimes dècades, i s'ha d'afirmar amb veu ben alta que Julià de Jòdar ha culminat amb destresa, habilitat artística i fondària moral un dels projectes que més enriqueixen la passió lectora. El metall impur, última part de la trilogia L'atzar i les ombres admet una lectura independent, però és quan se situa en el seu lloc corresponent quan s'observa de veritat l'abast del trajecte que emprèn l'autor: rere una sèrie de trames concentrades en l'èpica nascuda al voltant dels fets migratoris i dels fets industrials dels anys seixanta a les rodalies de Barcelona, rere un teixit d'històries complementàries que es persegueixen i es neguen i juguen amb l'ambigüitat, Julià de Jòdar traça una fascinant teoria de la novel·la i dibuixa el retrat entusiasta d'una vocació literària. Perquè, més enllà de les peripècies socials i polítiques que sustenten els diversos arguments, el que centra i lliga el periple de L'atzar i les ombres és el procés que experimenta el protagonista principal de la trilogia, Gabriel Caballero, en la seva voluntat d'aconseguir convertir-se en l'escriptor que vol ser per deixar constància del món viscut i perdut de la seva adolescència i primera joventut. Sàviament calculada, sense ni un sol fil per lligar, amb el disseny d'uns cercles i unes transformacions que actuen per acumulació de la memòria, El metall impur il·lumina i transforma en accesibles moments i anecdotes de L'àngel de la segona mort i d'El trànsit de les fades: el costumisme, la confessió generacional, la controvèrsia civil, la sàtira social i l'aventura laboral que serveixen de marc argumental esdevenen l'esperó moral que posa en dansa la necessitat d'escriure sobre la història i el passat. El que es narra a L'atzar i les ombres és l'aprenentatge moral d'algú que escriu des de la paròdia impassible una trilogia literària anomenada, justament, L'atzar i les ombres.

El metall impur parteix d'una anècdota mínima, "els fets que van donar lloc a la mort accidental del pobre Marià Castells a la foneria de La Farga, un dia del primer any de la dècada del 1960, i les conseqüències que se'n derivaren". Però Jòdar evita tota temptació de caire social a través d'un seguit d'estratègies narratives que converteixen la novel·la en un joc de miralls que s'interroguen sobre el fet d'escriure i de transformar la realitat en ficció. A El metall impur el que importa, més que no pas els avatars dels arguments, és la investigació sobre d'on surten les anècdotes de l'argument, què hi ha de veritat o de mentida en el manuscrit literari que es troba en una parada dels Encants: així com se segueixen les aventures dels personatges, el lector també va acompanyant el desfici que, a l'altra banda de la pura anècdota, estimula la curiositat d'un protagonista per anar desxifrant les invencions estampades al manuscrit: al cap i a la fi, el que construeix Jòdar és una novel·la al voltant de com s'escriu una novel·la, de quina manera la imaginació agafa detalls de la realitat i com es fan propis a través de la manipulació verbal, de quina manera, en definitiva, la veu narradora transforma en creïbles i versemblants uns materials que només existeixen gràcies a la invenció d'un estil sever i exigent. El metall impur imposa un ritme narratiu dur i absorbent, ple d'associacions, sorpreses, motius recurrents que es van complementant amb infinites variacions, amb la presència còmplice de l'escriptor, amb parèntesis, digressions i divagacions sempre controlades, amb encadenaments i associacions d'idees capaces de suscitar emoció i diversió, estremiment moral i entusiasme sentimental. No és menor la sensació d'experimentar un viatge literari que posa en efervescència absoluta el plaer de llegir un text d'una radicalitat creativa suprema: si hi ha un escriptor viu que es mereix el títol de clàssic contemporani aquest només pot obtenir-lo Julià de Jòdar.

Després d'El metall impur s'ha de tornar a les dues altres novel·les de la trilogia, s'ha de llegir el projecte com un tot per anar descodificant els secrets del laberint que ha sabut dissenyar amb perícia infinita Jòdar: més enllà de la base documental, més enllà de l'armadura realista externa, el que triomfa a L'atzar i les ombres és el caràcter fictici de la mateixa escriptura.