Teodor Llorente, sense tòpics

Estem d'acord, la literatura només hauria de tindre un barem: la qualitat. Però, ai!, la qualitat de vegades cau en mans de la subjectivitat i fins i tot fora dels criteris estrictament literaris. Així, en la societat valenciana, hi ha escriptors valuosos que són mirats de reüll, com n'hi ha també d'ocults i de clandestins. Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911) pertany als primers. L'anomenat patriarca de la Renaixença valenciana és desqualificat sovint com un personatge ideològicament i políticament entre conservador i reaccionari. Sempre, però, hi ha hagut qui l'ha reivindicat com a poeta i com a personatge. I últimament alguns autors han considerat que amb el nostre principal romàntic es comet un greu error habitual: no adonar-se que la llengua i la literatura han de ser transversals, compartides pels membres d'una comunitat sencera. En el cas contrari, sempre ballarem sobre un futur col.lectiu més que incert.

És simptomàtic que sobre Llorente no s'haja escrit cap tesi doctoral, tret de la de Rafael Roca (Alaquàs, 1971). "A mitjan anys noranta del segle passat, jo sabia tots els tòpics que circulaven al voltant de l'insigne poeta renaixentista i que, com la resta de tòpics, resulten ben còmodes a l'hora de jutjar un fet o una cosa", comenta l'avui professor de Filologia Catalana a la Universitat de València. A la recerca d'un tema d'investigació que li permetera treballar a la Universitat, el catedràtic Antoni Ferrando li suggerí el nom de Teodor Llorente. En la tesina corresponent, Roca va tractar la ideologia política, literària i lingüística llorentina. A més a més se li va despertar un entusiasme per la descoberta del personatge "polièdric, polivalent que evoluciona i creix" que és Llorente. Així, Roca escriu una tesi sobre la biografia del nostre poeta, que viu clarament connectat al món literari de l'època, com amb els mallorquins Marià Aguiló i Miquel Costa i Llobera, els catalans Jacint Verdaguer i Víctor Balaguer, els valencians Constantí Llompart i Blasco Ibáñez, i el provençal Frederic Mistral.

També és simptomàtic que sobre Llorente no s'haja publicat contemporàniament cap llibre monogràfic, tret del que ha escrit Josep Piera (Gandia, 1947) i amb el qual acaba de guanyar el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta que convoca cada any en octubre l'editorial Bromera. 'El somni d'una pàtria de paraules. Biografia de Teodor Llorente' serà el títol definitiu del llibre a hores d'ara en premsa. "Llorente m'interessa i m'emociona com a poeta", diu Piera, "i sense ell no es podria parlar d'una tradició moderna, ni s'explicaria la follia de recuperar una llengua morta-viva". Ja el 1974, va escriure un article que es titulava 'De Montale a Llorente', on incitava a una relectura del patriarca de la Renaixença. "El llegim descontextualitzat, sense situar-lo en el seu moment històric. Sembla que l'única tradició que mantenim és la dels oblits". Piera és partidari de la cultura com a memòria, la qual cosa l'ha dut a escriure un llibre sobre els nostres poetes àrabs, i biografiar Ausiàs March i Francesc de Borja, grans personatges de la seua ciutat natal, Gandia, així com ara Teodor Llorente.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua missió d'anar esborrant el conflicte lingüístic, ha intervingut en un dels seus aspectes crucials: rescatar de les urpes de l'oblit els nostres escriptors, desenterrant-los d'entre els tòpics o clixés maniqueistes. Aprofitant el centenari de la seua mort, nomenà Teodor Llorente Escriptor de l'Any 2011. I constituí una comissió amb aquest objectiu, que la presideix Antoni Ferrando i de què formen part, a més a més, els acadèmics Àngel Calpe, Artur Ahuir, Alfons Vila, Rafael Company, Josep Lluís Doménech i Ricard Bellveser.

Rafael Roca n'és l'assessor, el contacte amb la família, l'autor de l'edició crítica i el comissari de l'exposició 'Teodor Llorente: patriarca de la Renaixença' que des de la seua inauguració el 22 de novembre està oberta al Muvim (Museu Valencià de la Il?lustració i de la Modernitat). Per descomptat que el record imprescindible d'aquesta activitat ha sigut un catàleg que també ha dut a terme Roca.

Llàstima que no coincidiren temporalment el nostre poeta renaixentista i Josep Pla! Quin homenot no n'hauria eixit! Perquè Llorente fou tot un personatge, no sols un poeta en la llengua dels valencians. Diu Rafael Roca que hi ha una llegenda urbana segons la qual el patriarca de la Renaixença només hauria escrit en valencià estrictament poesia, quan també ho va fer en prosa. Això sí, en castellà va traduir autors romàntics europeus, com Lord Byron, Goethe, Schiller, Heine, etc., amb una molt bona recepció. Però Llorente exercí gran part de la seua vida de periodista, a més de ser diputat a Madrid. Fundà el diari 'Las Provincias', del qual va ser director quaranta anys i redactor vigilant de tot allò que tenia a veure amb la nostra literatura. El nom d'aquell periòdic, per a la semàntica terminològica del moment, superava el pur provincialisme que a hores d'ara indica, i arribà a ser a Madrid una referència de la premsa perifèrica.

Un atzar favorable ha posat en contacte aquestes tres peces clau: Rafael Roca, Josep Piera i l'AVL. Per descomptat que l'efecte Llorente s'ha expandit en bona mesura gràcies a la coneixença i la relació entre els dos primers. No sempre resulta fàcil l'entesa entre el món acadèmic i el món literari, si bé en aquest cas ha funcionat i està funcionant. La joventut i l'eficàcia intel?lectual de Roca, combinades amb la vitalitat i el lliurament en cos i ànima a la literatura de Piera, ha produït un còctel al voltant de Llorente, del qual es parlarà i farà canviar ben probablement la concepció tòpica del patriarca de la Reinaxença. El CEIC Alfons el Vell organitzà, dins de la setmana dels Premis Literaris de Gandia, el 'XV Homenatge a la paraula' dedicat a Teodor Llorente, amb un espectacle de recitació dels seus versos i música romàntica del XIX a càrrec de Piera i amb la col?laboració de Roca. D'aquell acte, a banda de tornar-lo a escenificar a València, n'ha quedat l'edició d'una selecció de poemes llorentins feta per Piera i també amb la col.laboració de Roca.

Després de l'estrena a Gandia del 'XV Homenatge a la paraula', vam sopar plegats Roca, Piera, Àngel Calpe, Maria Josep Escrivà (cap visible de l'associació literària Saforíssims) i un servidor. Aleshores, en aquell àpat, insòlit per la convergència d'antigues maneres de pensar irreconciliables, anàvem compartint la consciència sobre qüestions que s'havien ancorat en els tòpics del passat. I en els tòpics més negatius per als valencians, que són tots els referits a la divisió i fragmentació de la nostra història lingüística i literària. Els uns i els altres hem menyspreat i anul?lat aportacions literàries valuoses, com si la història es poguera escriure amb retallades arbitràries sense pagar-ho amb un cost molt alt de confusió i endarreriment. Substituir els tòpics per reflexions amb trellat, adonar-nos que no surarem en la mar de la misèria cultural si no sabem seure tots plegats i, com a valencians, buscar el futur possible, així com acceptar la vàlua literària de Teodor Llorente amplificant el centenari de la seua mort i trobar maneres d'exportar-lo allà on serà ben rebut: aquest era el programa que es va desgranar aquella nit.