Apa, el cant valent

Hi va haver un temps en què les nits de l'Horta s'omplien de veus, un cant sense fi que omplia el paisatge de melismes de cap a cap. Josep Aparicio, Apa (Godella, 1960), no va arribar a escoltar aquelles veus rurals, però, en canvi, es va acostumar a sentir la veu de la seua mare que s'escapava per la galeria de la casa. "Ma mare", diu Josep Aparicio, "era malaguenya, entre els seus antecedents familiars hi havia artistes com la cantadora flamenca La Niña de Antequera. Li agradava cantar, aquelles coses una miqueta aflamencades, cançons de la copla, que s'escoltaven per la ràdio, i ja tenies a tots els veïns del carrer Ample fent rogle quan començava a cantar". En el seu primer disc en solitari, Cants i cants, ha retut homenatge a aquell paisatge i a aquella herència familiar amb una de les seues cançons, Malaguenya. "Com diu la lletra", comenta Apa, "he volgut reunir els nostres cants amb els cants del sud". El pas per l'escola serà determinant per a la seua futura elecció musical. "Les úniques assignatures en què destacava", diu Apa, "eren en les de música; en la resta, un desastre; això sí, per poc que m'animaren em posava a cantar cançons de Peret o de Rafael de Farina". Per recomanació del seu pare, també músic, contactà amb el grup Alimara, una de les formacions que treballava per la recuperació de la música i el ball valencians en els primers temps de la democràcia. "La veritat", recorda, "és que al principi no m'acabava de veure en aquest tipus de música, però, Alimara per a mi va ser com una mena d'universitat, tant a escala musical com estètica, i també en altres àmbits. Ací vaig aprendre el que era una cançó de batre, una cançó de bressol, una riberenca, una jota... Una formació musical, una actitud artística, que ha estat fonamental en la meua trajectòria artística".

"El grup Alimara per a mi va ser com una mena d'universitat"

El perfil d'esquerres no encaixava en el sector que dominava el cant d'estil

Enmig dels vents dels canvis democràtics, Josep Aparicio, Apa, ràpidament va ser conscient del fet que el seu perfil no acabava d'encaixar en un estament tant conservador com el sector que dominava el cant d'estil. "La meua ideologia d'esquerres, valencianista", comenta, "suposava unes credencials sospitoses per al sector que manejava el cant d'estil. Recorde que en la meua primera nit de cant d'estil ningú no va voler participar amb mi i em va tocar fer-me jo els dos cants de l'albada i, per descomptat, les versaes. Tot m'ho vaig fer jo, sense cap col?laboració". Ha estat aquest origen a contracorrent el que ha acabat confeccionant un àlbum mestís com Cants i cants, en què ha comptat, entre altres, amb la col·laboració del músic Ricardo Esteve, pel que fa als arranjaments, i el desig de fusionar els cants tradicionals amb altres aires musicals com el jazz.

Un projecte arriscat que, com assenyala el músic Vicent Torrent en la presentació, ens mostra un "Apa que ens ofereix un cant renovat i jove i recupera la rauxa dels antics cantaors". "Arriba un moment", diu el mateix Apa, "en què reflexiones sobre el teu propi treball com a cantant, i allò que jo no volia fer era continuar repetint el que havien fet els altres cantaors". Cants i cants és un treball madurat llargament i que arriba al seu itinerari musical després de passar per diferents projectes, com La Beniterrània, el grup que va formar amb la seua companya Teresa Segarra, o els seus treballs amb la cantaora Josepa Blasco. Apa ha fet volar la seua fantasia fent servir versos de Joan Salvat-Papasseit o de Vicent Andrés Estellés o triant una melodia pop. "Aquest camí que jo he triat", diu, "sé que comporta molts riscos, però crec que és l'única manera que el cant d'estil, que la música tradicional, s'oxigene amb aires nous i hi entre saba nova". Una actitud que des de fa temps li ha comportat les critiques més adverses de l'establishment del cant d'estil. "És un sector que s'ha reduït a amenitzar vetlades de caràcter religiós i poca cosa més, i això, a la llarga, serà la seua mort". Quant a la classe política i el seu suport a la música tradicional no té pèls a la llengua. "Ho han reduït a la celebració del Dia del Cant d'Estil i així es posen la medalla, però no els interessa gens, ho continuen veient com una cosa folklòrica i residual. Llevat d'uns quants espais molt tradicionals, el cant d'estil no té cap visibilitat, només cal veure la programació del Palau de la Música, on tots els anys es fa un festival de flamenc o un festival de jazz i, en canvi, aquestes propostes ni es preveuen; per contra, hi ha veus en altres llocs, com els festivals de música popular, que tenen un gran arrelament".

Les seues inquietuds musicals s'han projectat en l'Escola de Cant que té a Godella. "La primera cosa que els dic", comenta Apa, "és que no intenten copiar ningú, ni a mi, ni altres cantaors, que treballen, que busquen el seu estil, que tinguen llibertat per a potenciar la seua imaginació, la seua fantasia. Des de fa anys els cantaors estan abaixant els tons per cantar d'una manera més còmoda, i aquest cant és un cant valent, és un cant per a dir 'ací estic jo". Encara s'emociona quan recorda els vells cantaors i cantaores com Marieta la del Túria, El Xiquet del Carme o La Serrana, que "era una dona", assenyala, "que destacava, a més, per tenir unes fortíssimes conviccions republicanes, i això, és clar, en aquell ambient era molt cridaner" i com a tribut a tots ells creu que "l'únic camí possible, si volem seguir caminant, és continuar l'aposta per un cant viu i renovat".