Del cant d'estil a la ruta 'destroy'

Diplo és un productor i discjòquei americà interessat per les músiques marginades, criminalitzades, demonitzades. Les busca en el fang del món, les barreja amb l'electrònica i, després, les porta a la primera línia planetària de les discoteques. De fet, gràcies a Diplo és comú que se senta, accelerada, la música de percussió de les favelas brasileres o la del més terrorífic sud profund americà. Els membres de la banda valenciana Orxata Sound System, que s'ha fet lloc entre els sons en valencià per la seua originalitat, el seu humor i les connexions amb sons tradicionals i dispersos, han fet això mateix amb el bakalao: el contemplen sense prejudicis, com un fenomen cultural i brutal, que cal rescatar del record de la pudor de la persecució mediàtica i de la pedanteria elitista. Com una aventura cultural que, segons ells, ha de ser expandida cap a unes noves generacions (a què ells pertanyen).

València, en aquell moment, tenia un poderós parc de discoteques

Una banda jove evoca en valencià fins i tot els cartells dels 80

"Per a nosaltres és música tradicional valenciana, com, en un altre punt, ho és el cant d'estil", explica Carles Soler, potser l'integrant més abocat a l'electrònica d'aquest grup format per vuit persones. Ho diu perquè bakalao va ser una manera d'anomenar un conjunt d'estils musicals ballables, moderns i estrangers dels anys 80 ?EBM, new beat, electre, so industrial, rock gòtic, acid i la prehistòria del techno? que, a València, es va adoptar com un estil propi que es va difondre a través de les que foren, sens dubte, les discoteques més influents i imitades d'Espanya. "Era música que no estava feta per a ballar, però que ací vam voler usar-la per a fer-ho", va comentar, en el seu moment, Juan Santa María, productor i discjòquei primigeni, pare primer d'aquest estil. Era una manera de tenir un discurs propi, de crear una modernitat local basada en l'hedonisme i en l'allunyament de la ideologia. Al final, la gràcia va pagar el seu preu, la droga i la mediocritat van persistir i el fenomen va acabar devorat per si mateix.

El cas és que, durant uns deu anys ?des de meitat dels 80 fins a la meitat dels 90?, el bakalao ho fou tot a València. A poc a poc, la ruta destroy ?el circuit de discoteques on es propagava aqueixa música? s'ha convertit en llegenda murmurada entre generacions: els més joves volien saber què era "la festa", que és com s'anomenava les sessions de 72 hores que s'empassaven milers de devots cada cap de setmana. Ara es viu un revival de tot allò. De fet, s'ha celebrat fa poques setmanes una sessió recent de música d'aquell temps a l'església més pagana d'aquell culte, Spook Factory, a Pinedo; la nit va congregar una multitud de gent de quaranta anys, i també gent molt més jove que aspirava a sentir ara el que els altres havien sentit una vegada. Es buscava l'origen d'una València a què des de tot Espanya, França i Itàlia es venia amb humilitat ?impensable avui? només per escoltar música impossible en un ambient de bacanal mental, en què hi havia un pacte tàcit de no-agressió entre tribus. Un ideal de cap de setmana que s'ha invocat moltes vegades amb curiositat, però mai en la nostra llengua. Fins ara que Orxata Sound System presenta allí mateix, a Spook, aquesta nit de dijous el seu nou treball anomenat 2.0 i que qualsevol pot baixar-se des de la xarxa (www.orxatasoundsystem.net); el concert l'anomenen Maxifesta, en honor del costum de viure cada nit com si fóra l'última que formava part del ritu de la ruta. I és amb això que porten el riu de la música en la nostra llengua a través d'un llit no transitat abans: el d'una electrònica autòctona, tradicional, festera i massiva.

La 'ruta del bakalao', revisitada

A Anglaterra, fins i tot la música que pot generar menys simpaties ha estat estudiada per grans noms del periodisme. Un d'ells, Simon Reynolds, va defendre sense rubor la validesa de l'escena hardcore techno, música salvatge, però accessible, ideal per a canviar la ment de les masses a tota velocitat, que es va prodigar en coves industrials a què acudien milers de joves fugint dels forats de la vida. El hardcore va estar lligat eventualment a la violència i a l'abús de speed, però Reynolds mai no ho explica amb demagògia.

Ací, en canvi, la ruta del bakalao, i malgrat que l'etapa netament valenciana del fenomen mai no va arribar a ser realment bàrbara, quedaria relacionada mediàticament i policialment amb tota malignitat que poguera afectar la joventut. "Jo tinc ara 26 anys, i fou aqueixa imatge de decadència de mitjan anys 90 la que va arribar a la gent de la meua generació", explica Carles Soler, encarregat de les bases i de la part electrònica d'Orxata Sound System. "No obstant això, vaig arribar a assabentar-me que la famosa discjòquei internacional Miss Kittin anava a València per ballar en les discoteques". Una investigació sense prejudicis pot portar a qui tinga interés a descobrir que molts noms importants de l'escena de ball actual tenen com a referents certs clubs de la València dels 80. De fet, la ciutat, en aquell moment, tenia un poderós parc de discoteques d'avantguarda, però populars, i açò era, i és encara avui, totalment inusual. La ciutat era una mena d'Eivissa d'hivern. "Però a Eivissa no ens atrevíem a punxar el que es posava ací, era música massa estranya", va comentar en el seu moment Reche, discjòquei balear que va estar vinculat al temps més daurat del famosíssim club Space eivissenc. En el seu magistral llibre Estado Alterado (Alba editorial), el periodista Matthew Collin defineix les discoteques d'Eivissa de la segona meitat dels 80 com a "temples a Dionisos". Les de València erigien altars més modestos, però amb més fidels intensos i regulars, al mateix déu de l'excés.

Bakalao per a gent d'ara. L'ombra d'aqueix culte ha arribat com a mite a Orxata Sound System. El grup, creat en el nou segle, és una formació que sempre ha fet un ús innovador de les noves tecnologies populars de comunicació i han oferit facilitat per a baixar-se les seues cançons, i fins i tot han usat Twitter perquè el públic generara els versos d'una cançó, Suavitat Universal. La seua actitud és pròxima a la d'una festa rave muntada amb humor i amb respecte al bagatge de l'ús del valencià i la música d'arrels. No sols d'ací, ja que en 2.0, el seu nou treball, exploren la connexió entre el passat i el futur que ofereixen ritmes angolesos i jamaicans. També, les músiques de la part negra d'Anglaterra i les diferents variants globals de l'etnoelectrònica (aproximació al dub, al kuduro, etcètera). En aquest sentit contemporani, i llevant tota la solemnitat a l'ocasió, la banda, en el seu nou conjunt de cançons, venç de manera natural un obstacle que semblava insalvable temps enrere: la por de portar l'ús musical del valencià ?que sol relacionar-se amb una ideologia progressista? a l'atmosfera de la ruta del bakalao/ ruta destroy, que, en els seus pitjors dies, va quedar fins i tot relacionada amb el terme nazional-bakaladero, una manera de definir els skin heads suburbans de perfil baix.

"Sabem perfectament que el fenomen va ser una altra cosa bastant més interessant que el seu final, i reivindiquem més el llegat dels primers anys, els més lligats a l'avantguarda i a l'experimentació", explica Carles Soler. "Fins i tot la iconografia d'aquelles discoteques after hours era especialment suggestiva per als ulls actuals", explica Carles Soler. "El nostre so és postbakalao, és una aposta de fer electrònica autòctona que continue un llegat". Aquesta nit acompanyen els Orxata, en la seua festa i el seu camí, gent com We Are Not Brothers, entre altres. El cartell de la Maxifesta replica el d'una nit de Falles de l'after hours ACTV, un local d'inspiració industrial que obria fins al matí del dilluns, que estava situat enfront d'una caserna de la Guàrdia Civil i que gairebé tenia més públic de fora de València que d'ací. Repescar-lo ara és una declaració de principis. Com el fet que els Orxata Sound System, tan actuals, i els vells clubs de la ruta mantinguen una heterodoxa connexió: la voluntat de ser autòctons i globals enmig d'influències de tota mena.