Entrevista:

"El periodista ha de ser rebel"

Passional com pocs, Ramon Besa (Perafita, Osona, 1958) es va fer periodista portat per la suma de tres emocions d'infant: esperar el cotxe de línia que duia cada dia els diaris al poble; el crepitar de la ràdio per sintonitzar España para los españoles i la sobtada aparició del marcador simultani d'un programa de la tele dels seixanta, tot desitjant que fos sobre el Barça i mostrés una victòria. Gairebé 40 anys després, Besa rep avui el VI Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, entre d'altres virtuts per la seva "opinió ponderada i serena" sobre el món de l'esport i del futbol en particular. I no, no hi ha aquí cap oxímoron...

Pregunta. Vargas Llosa deia fa uns anys que el millor periodisme era a la premsa esportiva.

Resposta. Això ara és més discutible. A la premsa esportiva, el periodisme d'opinió s'ha menjat el veritable periodisme d'esports, el que explica una realitat; s'imposa la tesi o el hooliganisme al fet objectiu; avui no hi ha premsa esportiva sinó de club. El subjecte ja no és el partit sinó el Madrid o el Barça; no es parla del mundial de motos sinó de Jorge Lorenzo...

P. Pot la premsa que toca l'esport, que és pura passió, no barrejar-hi opinió, ser objectiu i fred?

R. És i ha estat sempre molt difícil ser imparcial en la informació esportiva; a mi em pesa ser del Barça, és clar. Potser la premsa esportiva mai no ha sabut crear les distàncies, però ara això ja és un escàndol.

P. Alguna fórmula per redreçar això, doctor?

Toda la cultura que va contigo te espera aquí.
Suscríbete

R. Potser recuperant la ingenuïtat, intentant explicar només què passa treient-hi els colors perquè la gent es pugui fer una opinió a partir de fets, no donant-li només el que vol llegir. La qüestió emocional als esports ha guanyat massa terreny al fet; només conec un diari esportiu que tingui editorial: als altres no els cal perquè ho barregen tot.

P. Doncs li han donat el premi per les seves cròniques "ponderades i serenes"...

R. No en sóc, de ponderat, ni ho seré... El que passa és que a mi el partit em seda: posar-me davant l'ordinador em tranquil·litza, procuro abocar-hi racionalitat; crec que em transformo.

P. I com s'ho fa, com es prepara per fer una crònica, doncs?

R. Vaig al camp amb una llibreta on hi poso coses per si em quedés en blanc: com juga el rival, gols a favor i en contra, simptomatologies d'ambdós clubs dels darrers dies... Si estàs preparat, al minut 20 ja veus per on va el partit; si no, acabes fent una crònica descriptiva, un xurro, vaja.

P. Com ha de ser una crònica esportiva, doncs, què ha de tenir?

R. Les passes són: veure el partit i visualitzar-lo, això és important; després, parlar amb jugadors i entrenadors per resoldre dubtes i anar a la redacció i discutir si allò va a quatre columnes o mereix dues planes. Això seria la crònica perfecta, però la velocitat que s'exigeix avui al periodisme ho fa impossible.

P. I requisits professionals?

R. Això és una altra; en general, els periodistes esportius estem poc preparats. Quants tenim bones nocions d'economia, d'idiomes, d'educació física? La formació comença per llegir i per escriure molt... i també per esparracar molts papers: aquell soroll i aquella feinada enviada a can pistracs ensenyava molt...

P. L'ordinador no és el mateix.

R. Sí, ara l'important no és la notícia sinó la teva fotografia i la firma. Avui, els becaris pregunten: "On va la meva peça?", i els redactors seniors , que per menys de 60 línies no s'hi posen... D'altra banda, abans començaves la teva carrera periodística una mica com la d'un esportista: feies la informació d'infantils, després la de juvenils, més tard passaves a cobrir la de l'Español i, si eres molt bo, arribaves a fer la del Barça.

P. El premi el posa al costat del bo i millor del periodisme esportiu. Què aprecia dels predecessors?

R. No hi hauria de ser, en aquesta llista... Mira, hi ha la capacitat analítica de Juan Villoro, l'actualització i esforç del llenguatge esportiu de Joaquim Maria Puyal, el respecte pels valors de l'esport de Candido Cannavò, la feina fenomenal d'investigació de Simon Kuper i l'impacte de Patrick Mignon. Intento ser una esponja i empeltar-me de tot això.

P. Factible fer-ho a internet?

R. D'entrada, internet vol una altra mena de crònica en el temps, obrir més la història del partit... El que és segur és que ens portarà als periodistes a ser només creadors de contingut i l'empresa decidirà on ho posa, i no estic segur que això sigui bo... La redacció dels mitjans ha perdut pes, vida, presència, els equips directius i els editors s'han allunyat com mai i el periodista és molt més dòcil, quan el periodista sempre ha de ser rebel, un torracollons: a la família, a l'empresa i a la societat; un descregut i un rebel. I avui ja no és així.

CARLES RIBAS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS