Els reptes del sistema universitari públic

Aquesta darrera dècada ha estat caracteritzada per una profunda crisi econòmica, financera i fiscal que ha colpejat i fragmentat la nostra societat. Determinades polítiques de consolidació fiscal que s’han aplicat al llarg d‘aquests temps han suposat greus entrebancs en la gestió universitària, limitat l’autonomia del sistema universitari públic, han contribuït a obrir noves escletxes socials i han deixat de banda els necessaris debats als quals ha d’enfrontar-se la nostra societat en els àmbits que són propis de les universitats: la investigació, transferència de coneixement i innovació; l’ensenyament superior i la formació al llarg de la vida; i la cultura i desenvolupament social i territorial.

Els principals reptes del nostre sistema universitari públic es poden agrupar en les següents dimensions: econòmica-financera; ensenyaments; investigació; i autonomia universitària.

Más información

Vicent Marzà: “El Consell ha marcado con la ley los mínimos de las tres lenguas”

La profesión más apasionante del mundo

Cuando la escuela es mi casa

En termes econòmics, i segons dades publicades pel ministeri en 2017, relatives a 2013, la despesa pública en ensenyament superior se situa en el 2,2% del PIB, vora un punt per baix de la mitjana de l’OCDE. Pel que fa als fons d’I+D+i, en 2016 se situà en l’1,19% del PIB, front a l’1,22% de 2015, en una pèrdua de pes sobre el conjunt de l’economia en un moment en el qual l’economia està experimentant taxes de creixement positives. Els efectes d’aquestes dades de despesa sobre les finances universitàries ens han fet tornar a nivells econòmics reals de fa una dècada. Es requereix, per tant, i d’urgència, superar aquests nivells per continuar avançant en la formació i la investigació com a fonts de creixement econòmic i de desenvolupament de les persones en plena societat global del coneixement.

Aquest infra-finançament universitari s’ha intentat cobrir amb un increment de les aportacions de les famílies per la via de l’increment de les taxes universitàries, i s’ha repercutit també en una reducció de les beques. Una política que ha estat diversa entre comunitats autònomes i que ha obert una escletxa evident de preus entre graus universitaris i territoris, i en el marc universitari, entre graus i postgraus. El resultat ha estat un evident risc d’exclusió del sistema universitari que ha estat pal·liat en part per les polítiques de les universitats que hem incrementat les beques pròpies i, en la Comunitat Valenciana, amb una reducció de les taxes que ha començat a implantar-se lleugerament en els darrers anys, i un increment progressiu de les beques. El debat de l’estructura dels plans d’estudi, conegut com 3+2, i la revisió dels estudis en el marc de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, tant de graus com de màsters, ha quedat, així, en darrer terme, en la política ministerial.

Pel que fa a la investigació la producció científica s’ha vist necessàriament colpejada no sols per la reducció de fons, com evidencia l’Observatori de FECYT, malgrat l’evolució positiva d’alguns indicadors, sinó que molts equips de treball s’han desfet i s’ha condemnat a l’emigració científica a joves amb talent. Es requereix un important esforç per poder impulsar noves línies de recerca que permeten el progrés científic i la innovació, així com l’impuls a la incorporació de noves generacions d’investigadores i investigadors.

Junt als reptes anteriors, polítiques que han reduït el salari de les treballadores i treballadors públics i incrementat les seues jornades laborals han coincidit amb la introducció de la taxa de reposició d’efectius i la no creació de noves figures contractuals en la docència i la investigació que permeten donar resposta a les necessitats universitàries, tant en docència com en investigació.

En definitiva, les mesures implantades suposen una reducció important de l’autonomia universitària en termes reals, dificultant la capacitat de planificació de l’activitat acadèmica i limitant l’autogovern de les institucions, generant greuges comparatius i problemes contractuals i de promoció i estabilització del personal universitari.

Conscients de les dificultats econòmiques i financeres dels governs estatal i autonòmic, és necessari abordar un nou marc de contractació de professorat, una nova política de taxes i de beques i una política científica. Totes aquestes polítiques necessàriament han d’abordar-se a nivell estatal des d’un pacte per l’educació i un pacte per la ciència que permeta que el sistema universitari des de l’autonomia recuperada en la seua organització, puga continuar contribuint, com ha fet al llarg de les darreres dècades, al progrés de la nostra societat.

Mavi Mestre és rectora de la Universitat de València.