Recomanem

Assaig

Els incòmodes en vida solen guanyar-se els aplaudiments en la mort. És el cas del cantautor alcoià Ovidi Montllor, que, a partir de la seua mort, ara fa vint anys, ha viscut un procés de recuperació, reivindicació i simbolització molt important. I molt merescut, és clar. En aquesta línia arriba Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, del també alcoià Jordi Tormo, una obra fragmentària que s’endinsa en una de les facetes menys conegudes d’Ovidi: la poesia, tant la seua pròpia com la relació amb la d’altres coneguts poetes. No es tracta, doncs, d’una biografia, sinó d’una sèrie de retalls –textos sobre l’autor, material inèdit d’aquest, fotografies– que ajuden, tots plegats, a alçar novament una figura oblidada després d’una Transició que no va voler saber res dels qui cantaven alerta contra tot i per tot.

Poesia

El cas d’Emili Albi és el dels poetes per vocació, que han trobat els versos més enllà del seu medi. Valencià resident a Madrid, llicenciat en Dret, acaba de presentar la seua primera obra en vers. I és molt notable. Es tracta de dues, de fet, ja que en el mateix volum trobem Amb veu d’on mai som vinguts i Solitud i labor. El primer, un poemari de (i cap a) la soledat i allò perdut, de versos prims i durs. El segon, en la mateixa línia formal però amb algunes peces més llargues i sobretot més narratives, s’endinsa en una altra soledat, la de l’alienació del treball i les grisors dels seus escenaris. Només una esperança: “Quan isc per la porta/ em convertisc en llops / i en poetes”.

Revista

Acabat a la vora del 2015, és ara que arriba a les nostres mans l’últim número de la revista Afers, “De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme”, que vol ser una de les grans aportacions a l’estudi de la Transició valenciana. Aquest conjunt d’articles, coordinat per Vicent Flor, afig informació, és de veres, al que Alfons Cucó ja apuntà en Roig i blau, i tornen a evidenciar que el que ens havien contat sobre aquest tema no era del tot cert. Pàgines que intenten explicar, tot plegat, perquè “es passà del blau al blau, del blau franquista al blau blaver, de la regió a la comunitat, passant per un roig, per un país (dissortadament) efímer”. Imprescindible antídot de tertúlies televisives.