La font

Estic a punt de convertir-me, a poc a poc, en un personatge de les meues ficcions. Qui m’ha llegit sap que m’atrauen els individus solitaris, esquerps, fracassats, de vida austera, lliurats a la religió de l’art, a només un pas de la follia. El meu somni, el meu desig des de ben menut, ha estat dedicar-me per complet a la creació. Fins ara, però —com deu passar a quasi tothom que s’ho proposa—, he hagut d’exercir oficis que donen de menjar, que m’ocupen la major part del temps i que percep, sovint, com un peatge. Hi ha, també, la família, els fills, i la feina no remunerada, necessària, que no parem de fer a la llar. Quan sent o llig que un escriptor reconegut agraeix públicament a la seua parella el suport i la paciència al llarg dels anys, no puc evitar creure que aquest és, de portes de casa endins, un tirà. No imagine Simenon, posem per cas, rentant-se la roba ni fent el dinar; ni canviant bolquers als fills o portant-los a escola o a la consulta del metge. Per poc que un intente ser un individu just amb els seus, per poc que un es propose de ser, simplement, una bona persona, el temps de què disposa per a la creació se li esmuny fatalment. Només els diners poden fer que un autor puga aconseguir una reducció de jornada o una excedència del seu treball-peatge per a dedicar-se a la creació. La societat, però, nega rotundament els diners a l’artista. És curiós que siguen els autors dels llibres qui menys benefici reben, de la seua comercialització. Menys que qui en dissenya les cobertes, menys que qui en fa les correccions, menys que qui els maqueta, menys que qui els distribueix i menys que qui els ven. Tots aquests passen casa amb la seua feina excepte l’autor, que és, en canvi, la font imprescindible d’on beuen tots els altres i qui fa la feina més difícil. Tota una indústria beu d’una font a la qual menysté. D’altra banda, des de fora de la indústria, cada volta hi ha més lectors que no estan disposats a pagar per allò que lligen. Més gent que beu de la font —sovint amb entusiasme— i que, alhora, la maltracta, tot i que maltracte, també, la indústria. Després hi ha alguns clubs de lectura, alguns gerents culturals, etc., que tampoc no volen pagar per l’aigua que brolla de la font i de la qual trauen profit. I les fonts que, pel motiu que siga —segurament perquè, si no, ningú no en beuria—, ofereixen de franc la seua aigua. Una manera com una altra, al meu parer, d’autodevaluar-se, ells, la seua obra i el seu ofici, i de fer la traveta als col·legues que aposten per la dignitat. I també hi ha els índex de lectura, que, per aquestes terres, són irrisoris. I els índex de lectura en la pròpia llengua, que, en el cas del País Valencià, no vaig a dir, perquè —i no és broma— em fa vergonya dir-los. I la davallada brutal en les vendes de llibres, com més va pitjor. Tot plegat, un entorn ideal perquè els escriptors acabem convertint-nos en uns individus solitaris, esquerps, fracassats, a només un pas de la follia, talment personatges de les seues pròpies ficcions. Un panorama, però, que pot provocar també que les fonts, fartes de tant i tan general menyspreu, deixen, senzillament, de fer rajar aigua.