Cada matí

Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior. Un dia perdut, que no es repetirà; ni el dia, ni cap dels seus instants. Mai. Tot mor així que passa, malgrat la tramposa memòria, malgrat les anotacions i les fotos. Tot és irrecuperable, si més no en la seua integritat i complexitat. Ja en l’instant present la realitat se’ns escapa per mil escletxes, car som éssers limitadíssims per a assimilar-la sense reduir-la a tosca simplificació. El present té infinites possibilitats; cadascú, segons com és, n’escull, o simplement n’accepta, una mil·lèsima part. Joyce, en l’Ulisses, fa una exploració al·lucinatòria del present, en un text adesiara desconcertant, o insolent, o lluminós, o avorrit, o hilarant, no sempre intel·ligible. Mai no previsible. I, des d’un punt de vista formal, per la varietat d’experiments estilístics i per l’enginy amb què els empra, una lliçó —un catàleg de fórmules— per a tots els qui escrivim. Un llibre ric, perquè explora agudament la realitat, però un llibre no tan ric com la mateixa realitat, perquè la realitat és insuperable. La realitat real, vull dir. No la realitat de l’art o de la literatura adjectivats “realistes”. A què en diuen realisme? A la pintura que reprodueix mimèticament, fotogràficament, unes fruites damunt una taula? Al relat que descriu, amb tot detall, les peripècies i les tribulacions d’uns individus que bracegen enmig de la maror social? És això, la realitat? Només això? No el trobeu constret, claustrofòbic, aquest concepte? Algú creu seriosament que la situació política i social és l’essència, el més important, de les nostres vides? Una gran part de la gent seguim l’actualitat política i social, i fem per participar-hi d’alguna manera. Molts, fins i tot, hi són addictes. Què passaria, però, si es produïra una situació abismal en la nostra vida, si ens tocara, de sobte, una de les loteries negres que sempre hem cregut que només toquen als altres, i que ens faria veure les coses amb més perspectiva i lucidesa? Jo us ho dic: tot allò que semblava tan important recularia i deixaria passar altres coses que potser havíem negligit, i que tenen poc o res a veure amb la situació social o, en general, amb tot allò que només percebem amb la retina. Cada matí, en alçar-nos del llit, abandonem un cadàver. Tanmateix, abans d’alçar-nos, hi hem passat set, vuit o nou hores amb els ulls tancats, completament vius, respirant, protagonitzant una vida intensa, amb experiències desconcertants, imprevisibles, no sempre fàcils d’entendre. “Véns a trobar-nos des dels antics contes i portes la clau dels habitacles sagrats —diu Novalis a la nit—, missatger silenciós dels infinits misteris”. Una vida subterrània tan intensa o més que la protagonitzada quan eixim al carrer, i on allò visible i allò que no veu ningú, però que passa dins nostre —que ens passa—, s’acoblen en una harmonia que recorda algunes grans obres de l’art i de la literatura no realistes. Aquelles, precisament, que abracen una més àmplia i profunda realitat.