Recomanem

Narrativa

Tot seria diferent si els valencians recordàrem que un dia les falles foren les falles i no una orgia d’adulació sucrosa del poder local. Seria tan diferent que, fins i tot, novel·les com La Fallera Calavera no serien cap sorpresa. A hores d’ara, però, obres com la del denier Enric Aguilar trenquen una certa rutina. Basada en el joc de cartes que ell mateix va crear l’any passat, i amb la mateixa mala llet, la història d’Aguilar és una sàtira sobre l’actualitat política valenciana que comença amb la misteriosa mort d’una fallera durant la “súper-híper-mega-mascletà”. A partir d’ací, la trama recorre comarques alhora que supura crítica i humor. Com a testimonis de tot plegat, per cert, hi ha mòmies insignes: Jaume I, La Delicà de Gandia... o Joan Monleon. Descansen en pau. Si poden, és clar.

Assaig

Amb la crisi, un mal endèmic com el finançament valencià ha tornat a les portades. Si abans les vaques grosses maquillaven un espoli evident, l’esclat de la bombolla ho ha fet clamorós. I si n’és, de clamorós, és perquè en el fons no és una anècdota, sinó la manifestació més visible d’una idea d’Estat i de la història que ho conta. Per tot això s’agraeixen molt publicacions com El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari, de Vicent Cucarella, investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Un assaig transparent que posa paraules i xifres a una realitat, la de l’injust finançament del País Valencià. Una obra d’anàlisis contundents i ben documentades, que, més enllà de la crítica, llança propostes per al canvi. Pàgines necessàries, tot plegat. I en vindran més, segurament.

Poesia

Diu Manuel que “Caïm és un crit”, “una denúncia apassionada”. Té raó. El molt bon poemari de l’escriptor de Sabadell, Josep-Ramon Bach, comença, no debades, amb una “Epístola al món contemporani”, dura i clara com l’aigua: “Heus aquí la imatge del vostre odi”. Es presenta, i presenta les seues armes: versos despullats, lleugers, de ràbia honesta contra un món i els seus botxins. Cinquanta-cinc peces presentades amb una pintura respectiva i amerades d’un cert fatalisme. Més punyent encara si s’accepta la seua recomanació i es llig amb el “Rèquiem de Johannes Ockeghem per cercar, en la seva companyia, el consol de la puresa”. Trobar-lo, evidentment, ja és una altra història.