Una xifra

I això era tot? I, per a fer això, tanta celebració? Tant de resum i de balanç? Tanta impostura? Érem al 2014 i ara som al 2015. Què ha canviat? Una xifra, només. El primer matí després de Reis, el primer dia de la resta de la meua vida, em vaig alçar amb la sensació d’haver eixit per fi d’una atracció de fira on, comprimit dins d’un vagó, vas trobant-te, a velocitat de vertigen, figures grotesques, multicolors, de polièster. Nadal, la festa més postissa de totes, i la més ensucrada d’emocions. El súmmum de l’afectació. Més que dels tiberis —que també—, un acaba fins al coll de tanta pacotilla sensiblera. Hi ha cap tortura més subtil que haver de sentir nadales al teu voltant i no poder desaparéixer? No és, això, un intent d’asfíxia? Sóc l’únic que ho creu? Sóc boig? Tan sol estic, al món? En les escletxes de temps entre el muntatge de joguets i els àpats, però, un intenta refer-se, desconnectar. Llegint, per exemple. M’havia imposat llegir algun llibre de publicació recent. Entre les incomptables llistes que s’han fet dels millors llibres de l’any, vaig triar dues novel·les que han sigut la sensació —en vendes i en una part de la crítica— del 2014.

La primera, estrangera, competentment editada i traduïda, ha colpit l’ànima de molts lectors; l’altra, autòctona, ha consolidat un nom encimbellat pel boca-orella. Uf! No diré títols, ni noms, però m’han semblat, tant l’una com l’altra, dos bunyols plens d’aire, inconsistents. Ho puc dir, això? Puc opinar-hi? Puc ser sincer? Ambdues m’han fet sentir com quan algú amb mal alé et conta mil·limètricament tot el que fa des que s’alça de bon matí fins que s’enllita a la nit. Com quan un grup d’adults entaulats canten, ebris, una nadala infinita. Impossible acabar aquestes novel·les, cada una per motius diferents. Com els banquets de Nadal. En canvi, tot déu les ha llegides i tot déu les elogia. Sóc jo, el problema? Quin coi de gust tinc, que no suporte segons quines coses, que no coincidisc amb ningú? Sempre, des que era infant, he anat pel camí abrupte, per on casca el sol, sense companyia. Sóc un opositor permanent. Els partits que vote mai no guanyen les eleccions. Els llibres que m’agraden mai no són els més llegits. Les pel·lícules que estime mai no són taquilleres. No puc ja refiar-me de les recomanacions de ningú, ni puc —i això és més greu— recomanar res a ningú. A quina mala hora vaig aconsellar uns coneguts que no es perderen Amour, de Haneke, per a mi una obra mestra.

Encara en fan befa, els desgraciats, quan em veuen. Fa uns mesos, al meu poble, vaig veure mitja obra de teatre on el dramaturg amb més èxit del País Valencià es descollonava, amb tota la mala llet del món, dels qui ens interessen les pel·lícules de Tarkovski. Ell, imagine, deu preferir —com tantíssima gent— les telesèries, que a mi m’adormen. Els qui tenim un gust diferent, fins i tot antagònic, de l’esmentat dramaturg d’èxit, tenim un gust diferent, fins i tot antagònic, d’ell, o simplement som uns pedants, com el mateix dramaturg d’èxit suggereix? Sóc un pedant i no en sóc conscient? Si és així, voldria deixar de ser-ho. Em cauen fatal, els pedants. Què he de fer? Canviar de gust? Dir, per exemple, que ja no m’agrada Tarkovski, ni Haneke, i elogiar, per exemple, Spielberg? Uf! No puc. No el suporte, l’Spielberg. El trobe tan ensucrat com les festes de Nadal. Estèticament, sóc diabètic: fuig del sucre. D’altra banda, sempre em fa la impressió que els cànons artístics oficials —els que figuren als museus i en els llibres d’història— són injustos, massa influïts per la mistificació d’alguns autors amb llegenda incorporada i no tant per la qualitat intrínseca de les obres. I si es tracta de temps recents o, directament, de l’actualitat, la manca de justícia em pareix monumental. No diré noms, ni títols, però, com a consumidor devot de cultura, trobe una estafa que s’enaltisquen certs bunyols i es faça ombra o es practique desimboltament la indiferència sobre creadors exempts de màrqueting o de llegenda, però amb un món propi profund i ple d’enigmes. Aquest —per a mi— desajust s’ha produït durant el 2014 i es produirà, no en tinc cap dubte, al llarg del 2015. No ha canviat res. Només una xifra.