Recomanem
Revista
Saó, núm. 398
En temps de titulars de neó i imatges histèriques, les anàlisis reposades semblen l’única alternativa viable de contrapés. L’últim número de la revista Saó en proposa una per a un tema tan delicat, controvertit i debatut com indefugible: l’avortament. Perquè no tot ho explica la juràssica –i derrotada– reforma Gallardón, els diferents articles d’especialistes en dret o sociologia s’agraeixen. Reposats, en fred, analítics, sense consignes, paraules que ajudaran els partidaris d’unes polítiques i altres a albirar les respostes a una pregunta que es fan tots: “si l’avortament és un dret o un problema”. Més enllà del monogràfic mensual, la revista inclou el tradicional repàs de l’actualitat valenciana; cal destacar el retrat de Cotino que fa A. Escrivà, l’entrevista a Beatriz Garrote i Laura Ballester o el reportatge “La darrera ofensiva al valencià”, dels filòlegs J. A. Hervàs i F. Campos.
El llibre d’Emma
Narrativa
Una novel·la dura, implacable, breu, de diàlegs forts que es fan monòlegs. Això és El llibre d’Emma, de Marie-Célie Agnant, una obra que es dessagna al voltant del pretés assassinat de la filla d’una dona negra –el color, en aquest punt, és subversiu–, que revela molt més. A estones cinematogràfica, de ritme sostingut i sense ornamentacions, la novel·la d’Agnant reflexiona al voltant de la discriminació racial i la ràbia àcida. Ho comprovem aviat, amb el rebuig d’Emma, rebel i clar, de parlar francés, com un símbol rebentat, una bandera esgarrada al vent: “les bèsties que udolen no prenen mai la veu dels altres”. Tot al voltant d’un personatge insubornable, encisador, “una mescla heteròclita de noblesa, de desesperació muda, d’humilitat i d’arrogància”. Potent.
Caràcters, núm. 68
Revista
És una revista de llibres. I ho diuen des de la mateixa portada, explícitament. L’últim número de Caràcters, com sempre, pren el pols a l’actualitat de la literatura catalana. Ressenyes –crítiques, no entrarem en debats– destacables, que evidencien el que hi ha al davant, malgrat tot: un mercat literari viu. Així, anirem de Les escopinades dels escarabats a Extrema llum, de la novel·la a la poesia, amb algunes paraules més reposades, no tan lligades a l’actualitat, com les de Lluís Roda sobre Whitman. I més enllà, en les pàgines centrals, les línies dedicades a la poetessa i traductora Montserrat Abelló, desapareguda fa pocs mesos, després d’haver llegat un últim text i una passió: “Escric per una necessitat d’expressar-me”, deia. Ens deixa, en tot cas, les paraules que, molt serenament, va venerar.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.