Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Murla Road, Berlin, Connecticut

Un documental conta com la reforma agrària a la Marina es va finançar amb dòlars dels emigrants als Estats Units

L'establiment La Valenciana, centre de recepció d'immigrants a Nova York des de principis del segle XX. Ampliar foto
L'establiment La Valenciana, centre de recepció d'immigrants a Nova York des de principis del segle XX.

“El que més m’ha cridat l’atenció, perquè es coneixia poc, és la tremenda influència que va tindre el caciquisme en l’emigració valenciana”, confessa Juli Esteve després de reflexionar sobre el documental que ha dirigit i que actualment presenta en un bon grapat de poblacions valencianes, especialment de la Marina i de la Safor. “Fem televisió portàtil”, ironitza aquest professional que va ser cap de redacció en la primera època de Canal 9 i delegat de TV3 posteriorment. Encara els queden unes 50 projeccions públiques.

“Les narracions d’abusos de cacics les hem trobades en molts pobles i açò la gent ho aguantava perquè no tenia altre remei; quan ve la fil·loxera s’acaben els pocs jornals que hi ha i, per tant, encara que vages a plorar al senyoret, no vas avant”, explica el guionista i director del documental, titulat Del Montgó a Manhattan i produït per InfoTV. En aquesta situació, els afectats s’assabenten que “hi ha molts jornals a guanyar als Estats Units i al Canadà i la gent se’n va en massa; és espectacular, hi ha pobles en què se’n van tots els homes”.

La contrapartida d’aquesta situació d’injustícia és que “els amos dèspotes es queden sense jornalers, han de deixar abandonades les terres i no tenen altre remei, si volen fer diners, que vendre’s les terres als jornalers quan tornen d’Amèrica o quan envien diners d’allà”. En certa manera, valora Esteve, “la mítica reforma agrària de la República es va fer abans a la Marina amb dòlars americans”. Fins i tot, més endavant, emprenedors començaren a mecanitzar els cultius, modetnirzar el camp i a apostar per la formació dels seus descendents. Com Gerardo Blanco, de Murla, que en tornar modernitzà una fàbrica d'algeps.

El primer emigrant cap a l’Amèrica del Nord va ser Vicent Cervera, Planelles, amb una colla de 10 companys; tenia 36 anys, era d’Orba i va tallar arbres al Canadà per fer el ferrocarril. El fenomen es va escampar per la Marina, per la Safor i per les comarques limítrofes. La primera part del documental, la diàspora, disposa de la memòria dels familiars dels que emigraren, llevat d’Antonia Signes, una dona de Gata de 99 anys que encara gaudeix de bona salut.

Treballadors valencians en la construcció d'una carretera als Estats Units. ampliar foto
Treballadors valencians en la construcció d'una carretera als Estats Units.

Tot això és part de la particular epopeia dels 15.000 emigrants procedents de 275 pobles diferents que des del començament del segle xx partiren de terres valencianes per buscar fortuna al Canadà i als Estats Units. Nova York va ser centre d’arribada i de trobada, i va acollir l’hotel restaurant batejat com La Valenciana, al Lower East Side, que fundà Joan Pons, emigrant d’Orba que tornà al seu poble el 1917. Se’l quedaren els seus paisans Francisco Sendra i Manuel Ivars. Va estar obert fins als anys 60.

Si Nova York era el trampolí, Connecticut esdevingué l’estat més valencià del subcontinent, amb 6.000 residents amb denominació d’origen valenciana als anys 20. En aquest estat hi ha, hui en dia, l’única associació valenciana dels EUA, a la ciutat de New Britain, i hi ha altres poblacions, com ara la veïna Berlin, on un poble de mig miler d’habitants, com l’alacantí de Murla, té el seu propi carrer: Murla Road. “I no és l’únic topònim de la zona”, aclareix Esteve, que es va estar dos setmanes rodant i aplegant testimonis amb el seu equip als Estats Units.

A Connecticut, doncs, es parla valencià. “Els que són de segona generació, nascuts allí als anys 20, parlen valencià”, subratlla el realitzador valencià. John Signes, per exemple. “Em va preguntar si hi havia per allí algú més com ell, perquè feia més de 25 anys que no tenia l’oportunitat de parlar valencià amb ningú i li vaig explicar que sí”.

Signes, que, de fet, “no havia vist mai el valencià escrit”, és el protagonista d’un dels capítols de la quarta part, encara inèdita. Per ara hi ha publicades les parts primera i segona, intitulades Cap a la terra promesa i Adéu Amèrica, que discorren entre la primera onada migratòria iniciada el 1906 i el crac del 29, que va provocar la tornada a la terra de moltes persones que havien sobreviscut a la primera crisi del 21.

Antonia Signes, de Gata, amb el passaport amb què va emigrar als Estats Units el 1920, quan tenia sis anys. ampliar foto
Antonia Signes, de Gata, amb el passaport amb què va emigrar als Estats Units el 1920, quan tenia sis anys.

La tercera part, en fase de muntatge a compte“d’un parell de rodatges a la península”, abasta el període que va des de la República fins a la postguerra espanyola. La quarta, i última, conta com és la vida dels qui es quedaren a Amèrica, “quina vida han fet, a què s’han dedicat, els clubs que han format i, és clar, els esdeveniments històrics en què els emigrants han participat, com ara la II Guerra Mundial, la guerra de Corea o les Torres Bessones”. El guionista i director no en vol revelar detalls, encara que anticipa la inclusió d’històries impactants.

“El treball ha excedit molt el que havien previst”, manifesta. Visites a més de 700 residències, entrevistes davant de càmera amb altres tantes persones, històries de 1.550 emigrants, més de 10.000 documents, entre fotografies i material imprés divers, han nodrit un fons audiovisual que contribuirà a enriquir l’exposició que prepara el Museu d’Etnologia de València sobre l’emigració valenciana.

A Juli Esteve aquest projecte l’ha dut a la convicció que “som un poble més immigrant del que es pensa, acostumats a veure’ns com a receptors d’immigrants”, sobretot des del sud i de l’interior del País Valencià. La fortuna no va somriure igualment els uns i els altres. Fins i tot, com explica el documental de manera incidental, va haver-hi qui es va convertir en reconegut practicant de música hawaiana. Alguns arribaren a compartir amb una jove Concha Piquer la nit de la cançó En tierra extraña: “Fue en Nueva York una Nochebuena / Que yo preparé una cena / Pa invitar a mis paisanos”. Allí estava Josep Castillo, de Rafelcofer, tal com conta la seua filla al final de Cap a la terra promesa.