Epíleg sobre l’espia

La informació que aporta el llibre Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó, (Fórcola), de Josep Guixà, és aclaparadora i també pertorbadora. A alguns, a més, ens ha resolt un trencaclosques antic i amarg. Fa temps que sabíem que Pla havia estat col·laborador del diari oficial de Falange, Arriba, en acabar la guerra, el 1940, i sabíem que el diari l’havia tractat com un periodista estel·lar de la seva colla, tot just mentre publicava la guia de la Costa Brava i la potinera i enverinada Historia de la Segunda República. Al diari trobaven que eren dos llibres de molt de mèrit i que el seu autor —segons el que es llegeix a Arriba el setembre de 1941— valia com “uno de los primeros periodistas de Europa”.

Vaig explicar la meva estupefacció en un article de fa anys en aquest mateix diari i després en un llibre amb notícies sobre intel·lectuals catalans, Burgesos imperfectes (alguns, més imperfectes que no pas pensàvem). L’estupefacció ara ha crescut, i temo que amoïni, lògicament, bona part de la universitat catalana: per saber-ho i per saber-ho tan tard.

Però el cert és que Pla, abans de començar la seva col·laboració fixa a Destino el 1940, va decidir fer-ho també, quatre dies abans, el 20 de febrer, a Arriba: tots dos eren papers inequívocament falangistes. Ho feia en companyia d’una tropa que llavors podia semblar-nos incompatible ideològicament i políticament amb Pla. Conservador, a estones reaccionari, cronista a sou i comentarista venal, sí; però falangista era molt més estrany, com si hi hagués alguna mena de línia tàcita que Pla no hauria ultrapassat mai. Cap al·lusió a la seva obra recollida podria fer pensar que hagués escrit al diari més important del falangisme, ni al setmanari d’abans de la guerra, ni a d’altres publicacions de ferro, com FE, tal com ara sabem. Com sabem que no devia trobar-se particularment incòmode entre els deliris de José María Alfaro, el feixisme triturador de Dionisio Ridruejo, les elevacions de Sánchez Mazas o les ponderacions teòriques i doctrinalment joseantonianes de nois que es deien José Antonio Maravall o Luis Díez del Corral (o Juan Ramón Masoliver i Martí de Riquer, evidentment).

Caldrà replantejar

No sé si és inconvenient dir-ho així, però em sembla molt més astoradora la col·laboració de Pla abans i després de la guerra en el nucli dur, genètic, del falangisme espanyol i català que no pas l’activitat d’espia en guerra. ¿Cal replantejar-se alguna cosa de fons en el perfil ideològic de Pla? Cal fer-ho sens dubte en el perfil humà d’un home que, silenciosament i clandestinament, dóna suport a una opció política totalitària i violenta, militaritzada i guanyadora el 1940 a Espanya i a Europa, mentre la resta de la seva vida calla sense fer-ne el més mínim esment o banalitzant tota connexió, amagant el valor d’una aposta errada, fracasada o de sobte inviable. El seu desmenjament, el seu escepticisme montaignesc, la seva distància dolça dels pecats fanàtics, guanyen una ferum agredolça que no hi era, o si més no ens obliga a bascular entre la comprensió pietosa i l’admiració literària. No calen gaires exemples, perquè amb pocs ens en sortirem de seguida: de Quevedo no hi ha gaires raons morals per a l’admiració biogràfica perquè era un reaccionari de pedre picada, però és el grandíssim escriptor que és. Ho sabem i ningú defuig la contradicció.

¿Haurem de fer una cosa semblant amb Pla? ¿Caldrà llegir d’una altra manera, a la llum d’aquestes lliçons descarnades, la seva murrieria llegendària? Massa sovint sembla la forma d’excusar per endavant el potencial d’embalums i omissions que un dia o altre haurien de saber-se de forma pública: va escriure anònimament abans de la guerra a Arriba i a FE, però va fer-ho amb el seu nom després, en plena victòria, i quan el diari era una mena d’incendiària i delirant tamborinada diària en favor del nazisme alemany i el feixisme mussolinià.

Guixà suggereix, com han fet altres, que l’últim article que publica a Arriba el 26 de desembre de 1940 va ser demanat o exigit pel règim com a mesura de càstig i via d’excusar-se per comentaris massa impertinents contra el règim i davant de gent molt del règim. Podria ser: una dictadura que es considera totalitària, com era llavors el cas, en va plena, d’aquesta mena de vileses. De fet, jo també vaig dubtar fa anys de la sinceritat de les seves paraules en aquest últim article sobre Mussolini, perquè em descol·locaven completament. Em feia malfiar algun adjectiu o alguna exageració: el moviment mussolinià seria, diu Pla, de “la más alta utilidad” aplicat a Espanya i comportaria “un mejoramiento indescriptible” per tal d’arrodonir “el acervo común de la civilización de nuestros días”. Ben bé sembla que se’n refoti, amb els tics hisperbòlics d’ironia de la seva prosa. D’acord, poster sí.

El desengany de Cabot,

Però la informació nova ho empitjora tot, precisament perquè dota aquesta adulació envers el feixisme d’una coherència imprevista fins ara, quan tenim dades fefaents d’una col·laboració intensa i activa als mitjans que van torpedinar tant com van poder la continuïtat i l’estabilitat mateixa de la Segona República. Ara, de fet, la seva col·laboració al diari falangista és senzillament natural, fracassada uns mesos abans l’aventura de dirigir La Vanguardia amb els franquistes, que acabaven d’arribar a Barcelona. El que veritablement neguiteja no és el que diuen els articles —refregits i, de vegades, reutilitzacions de textos ja publicats sobre Simenon o sobre Sardenya i els seus viatges italians de la guerra—. El que és fotut és haver volgut donar suport, amb l’autoritat d’un de “los primeros periodistas de Europa”, a les planes del primeríssim diari de Falange, quan encara ningú no sap que Falange anirà perdent punts polítics dins del règim a mesura que es vagi ensorrant el somni totalitari del nazisme a Europa.

Ells, i Pla entre ells, són els reis del mambo en el ple sentit de l’expressió: ells manen i ningú no dubta que seguiran manant. Per això Eugenio Montes s’exalta Ante la caída de París a les mateixes planes d’Arriba on escriu Pla. Alhora, és aclaparador imaginar què haurien pensat d’ell tots aquells exiliats desconhortats amb el seu comportament, i potser la ira desfermada de Joan Oliver en recordar Pla, o el desengany insultant de Just Cabot, o fins i tot el ressentiment justificat d’Eugeni Xammar, se’ns il·luminen d’una altra manera, i ens sembla que tenien raó en digerir amb molta dificultat el que potser sabien o intuïen de Pla i la tropa feixista dels catalans. En tot cas, van sentir-se traïts i vexats en descobrir a les planes de Destino, i en castellà, els articles de Pla fent rodar la prosa tan alegrement.

El problema era, però, que a Arriba eren incomplidors i una mica caòtics, el 1940; els articles ballen en unes planes molt mal compostes, i hi ha col·laboradors que entren i surten sense formalitat ni regularitat. Res d’això passa a Destino, on no falla mai el seu article des de 1940. Pla podia perdonar el feixisme delirant de la colla que era la seva, però potser no va saber perdonar la irregularitat, la inestabilitat de les publicacions, el canvi de lloc dels articles al diari i la imprevisibilitat de la seva publicació (els seus textos i els dels altres). Això tocava una dimensió professional que posava en perill la subsistència personal i la pacífica rutina de l’ofici. Potser va resultar alliberador deixar aquella col·laboració el desembre de 1940 al diari falangista, però no per falangista sinó per mala premsa. De fet, tampoc no hi havia cap dubte aquell any 1940 del falangisme de Destino, on va continuar escrivint indefinidament, o gairebé.