Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

L’any de ‘Syracuse’

A ‘Matar De Gaulle’, de Bezsonoff, triomfa l’excés condensat i la precisió descriptiva

Cada llibre de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) està irremissiblement impregnat d’un cert sabor agredolç, sense que es pugui especificar amb exactitud de què es tracta: tant pot ser una conseqüència de la nostàlgia com d’alguna variant poc coneguda de la melancolia. Des de Les rambles de Saigon (1996) fins a Un país de butxaca (2010) —tant a la ficció com a l’autobiografia—, el lector sap que es troba davant d’una obra de Bezsonoff perquè només Bezsonoff escriu des d’una senzillesa tan ambigua, perquè només ell sap fer que el pas del temps transcorri amb una tristesa tan alegrement resignada —també amb una mica d’espant o estupor—, perquè només ell aconsegueix que es percebi alguna cosa semblant a la suspensió del sentit, segurament gràcies a la mescla estranyíssima de la trivialitat poètica amb un realisme tèrbol que apareix amb una inesperada lleugeresa. I si qualsevol llibre de Bezsonoff suscita la sensació d’estar llegint la paròdia, o la burla, del que s’està justament llegint, potser és perquè la seva estratègia més fèrtil sigui narrar com si tan sols estigués fregant lleument els recursos tècnics que té al seu abast, sense servir-se de cap en especial. Una obra de Bezsonoff és sempre tot el contrari d’una òpera: el lector no hi escolta mai el soroll que fa qualsevol fet mentre s’acosta perquè els fets, senzillament, són i passen, sense grandiositat, sense èmfasi i sense excessos, encara que el que alimenti la trama siguin els preparatius d’un magnicidi, encara que l’objectiu sigui matar De Gaulle.

El 22 d’agost de 1962, al suburbi parisenc de Petit-Clamart, el general De Gaulle va sortir il·lès de l’atemptat dirigit pel tinent coronel Jean-Marie Bastien-Thiry, un dels moltíssims patriotes francesos desenganyats amb el cap d’estat perquè havia traït la política duta fins llavors i havia fet pública la seva intenció d’independitzar Algèria de França. A Matar De Gaulle, Bezsonoff recupera aquest episodi històric per construir una novel·la on es recrea, sobretot, la pèrdua de la colònia, la violència generada pels independentistes de l’FLN i pels militants de l’OAS, els nostàlgics que no acceptaven l’inevitable, i la indiferència hostil dels ciutadans de la metròpoli davant del desarrelament dels Pieds Noirs, els ciutadans francesos que van haver de marxar d’Algèria.

Més enllà de les peripècies de l’artífex de l’atemptat, Bezsonoff centra el gros de la novel·la en les diferents posicions que adopten els membres de la família Vidal —Pieds Noirs— respecte del centre unificador del llibre, De Gaulle. Robert Vidal, comandant de l’exèrcit francès, es resigna a veure com caduquen els seus valors, el seu germà Gilbert és partidari de la política del general perquè “cal viure amb el seu temps”, i Anatole, l’altre germà (“estimava apassionadament la terra algeriana, però, per damunt de tot, era un home de negocis realista”), és membre de l’OAS i participa en l’intent d’assassinar De Gaulle. Alain, el seu nebot, encarna una altra via, la d’odiar sense recórrer a la violència.

MATAR DE GAULLE

Joan Daniel Bezsonoff

Empúries

174 pàgines. 17,50 euros

No es té la sensació que a Bezsonoff li interessi esprémer totes les possibilitats argumentals del relat i mantenir el lector en un estat de tensió contínua per saber de quina manera el desenllaç no és el previst pels conjurats. Tampoc sembla que li importi gaire l’ordre dels moviments dels personatges, ni les vicissituds que han de recórrer abans d’arribar a un destí, i de seguida es té la certesa que si hi ha alguna cosa que menysprea l’autor són els riscos de la dispersió: més que narrar, Bezsonoff recrea climes emocionals i, al final, el que escriu no és tant la novel·la sobre l’any que es va pretendre matar De Gaulle, com la crònica de l’any que Jean Sablon cantava a la ràdio el seu últim èxit, Syracuse.

A Matar de Gaulle el que triomfa és la poesia de la toponímia més immediata, la presència d’observacions paradoxals com ara “la grandesa no es troba mai lluny del grotesc” —tot i que no sempre sigui clara la línia divisòria entre l’aforisme i la boutade—, els excessos condensats, la sorprenent precisió descriptiva, la cacera de l’instant revelador, però no se sap si és gaire bo que l’escriptura de Bezsonoff cada vegada s’assembli més a l’escriptura de Bezsonoff.

.