Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Dante i Petrarca

Bruni, parent llunyà de la cantant Carla, fa un bon retrat dels dos monstres literaris

És cosa molt interessant llegir biografies de grans homes quan aquests encara no s’han convertit en mites d’enorme solemnitat i respecte. Aquest és el cas de les biografies de Dante i Petrarca escrites en italià per Leonardo Bruni (Arezzo, 1370? - Florència, 1444), ara traduïdes i prologades amb excel·lència per Susanna Allés: Leonardo Bruni, Vides de Dante i Petrarca, Martorell, Adesiara, 2014.

Aquest Leonardo —parent de Carla Bruni, la cantaire, encara que la cultura de l’un i de l’altra es troben a gran distància quant al temps i les lletres— és un dels humanistes més importants de la primera fornada, aquells, com s’ha dit, que encara no eren del tot conscients del gran valor que tindria, per a la posteritat, l’obra dels quasi contemporanis seus —no és el cas de Dante, però sí el de Petrarca— i l’eclosió d’un moviment tan important com la filologia humanística del primer Renaixement. Als nostres dies, els noms d’aquests dos monstres de la literatura llatina i italiana dels segles XIII i XIV ens aclaparen gairebé, coberts com es troben de togues porprades i llorers a causa dels anys i de la lenta, però sempre segura, elaboració del cànon literari, aquest cànon que només el temps assegura, legitima i justifica: fins que no ens posem d’acord a Catalunya que Petrarca és molt superior a Agustí Esclasans (poso per cas), no deixarem de caminar a les palpentes i produir poesia de tercera. Per a això serveixen els grans models de la tradició.

Bruni, aretí, va ser un dels homes del seu temps que va practicar el llatí amb més elegància, més que el Dante mateix, que no en va ser cap mestre extraordinari, i gairebé tant com Petrarca, que és l’humanista del primer torn que en sabia més: per això lloa, en les seves mínimes biografies d’aquests dos autors, l’obra italiana, i no la llatina, del Dante (la Comèdia), i l’obra llatina, més que els poemes en vulgar, del Petrarca.

Com que Bruni havia estat molt compromès amb la vida política de la puixant ciutat de Florència als segles XIV i XV (descomptem-hi les epidèmies, que van fer estralls en especial al trecento), i és, per això mateix, autor d’una molt important Historia florentini populi, no va deixar de reblar, en aquestes dues biografies, la importància que va tenir el fet que tant Dante com Petrarca tinguessin uns lligams molt estrets amb la vida social i política de la ciutat: Florència en el cas de Dante —encara que en fos expulsat per la seva vinculació a la fracció dels güelfs que no convenia—, i en el cas de Petrarca, Avinyó i els papats d’aquesta ciutat i de Roma.

Bruni no participava encara (ni Dante, ni Petrarca) del prestigi divulgat per la filosofia i la literatura estoiques a favor de la sola “vida d’estudi”: més aviat creia que els homes de lletres no solament han de fer una obra literària sòlida i perdurable, sinó que també s’han d’involucrar en els afers civils i públics. En suma: participava d’una idea que va acabar dibuixant el perfil de l’“intel·lectual compromès” que tant d’èxit va tenir, a Europa, entre Diderot, posem també per cas, i Malraux, passant, com sempre es diu, pel Zola acusador. “L’home és un animal civil”, diu Bruni en parlar de Dante, “i així ho defensen tots els filòsofs”: en realitat volia dir “com defensen Plató i Aristòtil”, perquè gairebé cap filosofia postaristotèlica (ni cínics, ni neoestoics, encara menys els epicuris) creia que els homes de lletres haguessin de comprometre’s en els afers públics: “Abstén-te” i “No t’emboliquis” són lemes cars a l’amic Epictet.

Tot i així, en aquesta mateixa Vida de Dante, Bruni distingeix entre dues menes de poetes: els que neixen moguts “per l’abstracció i l’exaltació de la ment” —el “furor” estudiat per Plató a l’Ió— i els que deuen l’obra “a l’estudi, la disciplina, l’art i la prudència” —els nascuts de les poètiques de l’estagirita i d’Horaci. Els nostres modernistes seguien el primer model; els nostres noucentistes eren de la segona mena. Amb els anys, ja es veu el que perdura amb solidesa.

Acabades les dues Vides, Bruni fa una sýnkrisis a l’estil de les Vides paral·leles de Plutarc, on tots dos, Dante i Petrarca, són preuats pel que tenen de més i de menys bo. Oh equanimitat!