“Pla ha podido hacer buenas informaciones”

La fal·lera quasi obsessiva dels militars per conservar el més ínfim paper generat per la maquinària de guerra —per després oblidar-lo en caixes mal inventariades en arxius tan poc coneguts com el Archivo General Militar d’Àvila— permet verificar que Josep Pla i Casadevall fou una peça cabdal de la SIFNE (els Servicios de Información de la Frontera del Nordeste de España), que l’agent Carles Sentís es va infiltrar entre els republicans catalans a París i que un company de tots dos, José Tarragona de Gomar (un comissari de policia de Barcelona), tenia una assignació mensual de 3.300 francs i era simpatiquíssim.

La meva recerca a Àvila —on es conserven 18 caixes catalogades com “SIFNE” o “S.I.F.N.E.”— i al fons de Guerra Civil del Ministeri d’Afers Exteriors, fa poc transferit a l’Archivo General de la Administración (el palau de Santa Cruz s’excusa en “la situación transitoria en que se encontraba el Archivo”), venia precedida de dues idees molt esteses: que l’autèntica espia era la companya de Pla, Adi Enberg (llevat d’una boirosa aventura en què un “català amb boina” hauria enredat el capità d’un vaixell grec perquè salpés precipitadament i fos enfonsat al cap de Creus) i que els informes de la SIFNE, en algun moment, es van perdre. No hauria pogut documentar Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó (Fórcola) si l’Estat Major de Salamanca no hagués fet còpies d’aquests informes per a la secció corresponent i, entre les que duen l’encapçalament “Marsella”, no n’hagués trobat mitja dotzena que crec que són indefugiblement atribuïbles a Pla.

Com s’escau a un membre d’una organització invisible, que en qualsevol moment podia ser foragitada per la Sûreté francesa i que es movia per les ombres i els clarobscurs ideològics (els catalans a Marsella “un día parecen blancos, hasta que ya casi parecen rojos” i “al cabo de un mes han cambiado de color y son más blancos que nadie”, s’escandalitzava el 1937 un emissari franquista), els informes que va redactar Josep Pla i Casadevall són, és clar, anònims. I, tal com revela una xerrada amb Josep Maria de Sagarra (28-XII-36; arxiu d’Àvila, caixa 2458, carpeta 4, document 1/210), el qual va arribar a Marsella en viatge de noces el Nadal de 1936 i, abans d’embarcar-se cap a Tahití, va xerrar sobre les gestions que l’advocat Amadeu Hurtado feia a París en favor d’una mediació internacional, són redactats en un estil d’agència periodística, asèptic i burocràtic, difícil d’identificar amb Pla.

Però molt sovint hi ha alguna escletxa que permet resseguir-ne l’autoria. Així, el report amb Sagarra titlla els falangistes, que amb el seu extremisme feien difícil el reconeixement internacional de la junta de Burgos, d’“elementos de la FAI convertidos, por arte de birlibirloque, a la política nacional”. Doncs bé: el mot birlibirloque ja apareixia en un dels articles signats per Pla amb el nom de plumme de Frank a El Correo Catalán, el 5 de juny de 1932.

Dues setmanes més tard, en arribar Estanislau Duran i Reynals, casualment un altre amic de Pla de l’Ateneu Barcelonès, la SIFNE marsellesa enviarà tres pàgines de conversa amb els avenços en la mediació instada per Hurtado (Àvila, 2458/5). Com escriu l’historiador Borja de Riquer, quan el gener de 1937 Joan Estelrich —l’ànima de l’oficina germana de propaganda a París— suggereix a Cambó que Pla hauria d’estar amb ell escrivint articles per als diaris i canards parisencs, el mecenes respon: “En Bertrán diu que no es pot desprendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille”. Josep Bertran i Musitu, que dirigia la SIFNE des de Biarritz, sabia el que feia. Havia col·laborat amb l’espionatge alemany a la Gran Guerra, havia combatut el contraban de tabac de March des del Ministeri de Foment (1918) i havia organitzat el sometent urbà. I per ell, Pla —l’agent número 10, segons diversos llistats de la mateixa xarxa, un dels quals és gairebé segur de març de 1937— era insubstituïble.

“Pla només sabia fer de Pla”, em digué una vegada Carles Sentís —que en aquelles dates es va infiltrar en el cercle d’Hurtado per seguir les gestions davant el Quai d’Orsay—, però això ho sabia fer millor que ningú. “Hablado con el periodista portugués Sr. Ferro. Viene de Lisboa y se dirige a Perpignan y Barcelona enviado especial del Diario de Lisboa (...), era muy conocido en Madrid”, comença una nota del 3 de febrer de 1937 (Àvila, 2467/1). Tothom que conegui els seus carnets personals (volums 39 i Per acabar de l’Obra Completa), sabrà que era una forma habitual de Pla d’encetar una anotació. I si es consulta el número de la revista Destino del 6 de novembre de 1943, s’hi troba un Calendario sin fechas (António Ferro) en què proclama: “Conozco a Ferro. La última vez que estuvo en Barcelona tuve el honor de cenar con él en Parellada, y luego, de acompañarle hasta el Ritz”. El propagandista del dictador Oliveira Salazar va ratificar a Marsella que el Foreign Office estudiava intervenir a Espanya per posar pau entre els dos bàndols.

Tanmateix, aquell mateix dia la SIFNE va enviar casualment a Salamanca el memoràndum Actuaciones y orientaciones de la Masonería en relación con la guerra de España (correlatiu a la nota de Ferro a la mateixa carpeta d’Àvila), dins el qual es llegeix: “Hemos dado ya dos informaciones y procedente de Marsella y fecha de hoy otra (declaraciones de Sarradell en nota 1278 y de José María de Sagarra en nota 1828 (...) y el tercero Ferro de la nota de hoy y misma procedencia”.

Sagarra i Ferro tenien en comú, és clar, que eren velles coneixences de Pla. I pel que fa al maçó lleidatà Joan Sarradell i Farràs —la conversa amb el qual malauradament no he trobat—, hi ha algun testimoni (el periodista i historiador Ramón Garriga, en el seu llibre sobre March, Juan March y su tiempo, diu que aquest va ser amo de Sarradell una temporada) que el situa a les mateixes penyes madrilenyes que freqüentava Pla, alhora que aquest el descriu en l’Obra Completa com un conegut: “Si alguna vegada el trobo al hall del Palace, em saluda en un castellà abarrocat i engolat, sempre equívoc”.

La conclusió a què arriba el confident de Sagarra/Sarradell/ Ferro (és a dir, Pla) és que, per tirar endavant la intervenció, “Francia e Inglaterra piden a los rojos que se estabilice su política, que se acaben los robos y asesinatos, que se dé, al menos externamente, la sensación de normalidad en aquella zona. (…) En cambio, la CNT no sólo está al margen de estos cubileteos sino que quiere la guerra hasta el final”. Cubileteos: el 25 de gener de 1933, la revista Arriba, en què Pla col·laborava anònimament, descrivia així les converses Gil Robles-Lerroux per donar un gir a la República: “Cubileteos, reuniones, negociaciones, pasteleos. Total, nada absolutamente...”.

Tres dels informes són a partir d’antics amics seus, entre ells Josep Maria de Sagarra

A final de febrer de 1937, en efecte, Pla publica al Heraldo de Aragón, principal diari de la zona nacional (“Un ilustre periodista catalán, antiguo colaborador del HERALDO, (…) cuyo nombre no nos es permitido citar”, reflecteix el rotatiu), una extensa anàlisi de la Catalunya revolucionària que posa l’accent en la indiscutible hegemonia de la CNT-FAI: “‘Dar la batalla a la FAI es el mito que hay flotante en toda Cataluña, mito que Companys maneja con su característica habilidad y que toda la clase media bobalicona y mesiánica está esperando que descienda de los aires para que se acorten las colas de las panaderías y se terminen los asesinatos. Lo cierto es que la batalla a la FAI no se ha dado, ni se dará”.

Davant d’això, l’organització de Bertran i Musitu considerava que els escamots d’Estat Català eren l’únic agent provocador que podia desestabilitzar la rereguarda i afavorir una ràpida ofensiva rebel sobre Catalunya, i el 19 d’abril Nicolás Franco va enviar un telegrama aprovant els contactes. El 23 d’abril Pla resumí, arran d’una trobada amb el seu conegut Josep Maria Xammar, dirigent d’Estat Català, que “la ocupación de Cataluña y de Barcelona sería una campanada mayor que la toma de Madrid. (…) El argumento que da Xammar para probar que Cataluña es vulnerable militarmente, es que los catalanes no están interesados en esta guerra” (23-IV-37, Àvila, 2459/2).

Malgrat que els enraonats informes per als militars, passats pel sedàs de Biarritz, no eren el lloc adient per a les metàfores lluminoses i els adjectius colpidors, hi ha textos amb una plasticitat gairebé física, de regust fàcilment atribuïble a Pla, com ara que l’entrada a Madrid de les tropes rebels provocaria a França “un estado de epilepsia en los comunistas” (20-III-37, Àvila, 2458/11); que Barcelona ha esdevingut “una floración brillante de fuerzas extremas” (1-VIII-37, Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors [MAE], R. 607); o que el perllongament de la guerra “produce en los espíritus franceses una especie de molestia física” (5-X-37, Àvila, 2467/6).

I tot just quan a Barcelona ja combatien anarquistes i comunistes —el grup d’Estat Català no hi jugà un paper significatiu—, insistiria amb la sorollosa imatge de la campana: “La recuperación de Cataluña y de Barcelona produciría en la opinión universal una campanada más intensa que la recuperación de cualquier otra región de España. (...) La actual frontera catalana con Francia es el elemento de valorización más fuerte de la Generalidad y de Valencia; rota esta conexión terrestre, el reconocimiento del Gobierno de Franco por parte de París se produciría con una fatalidad ineluctable e independientemente de toda mística política o ideológica” (3-V-37, Àvila, 2467/4).

Malgrat l’estil asèptic, fa servir paraules (com ara ‘birlibirloque’) que ja feia servir abans de la guerra

Ineluctable és un altra paraula fetitxe planiana, que a la postguerra l’autor d’El quadern gris faria servir cada cop que esmentava les causes de la guerra: a la polèmica Historia de la Segunda República Española (1940), assegura que Azaña “convierte la ineluctibilidad de la catástrofe en la esencia misma de su política” (vol. II, pàg. 196), i l’adjectiu torna a sortir a la darrera pàgina del darrer volum; a l’Obra Completa reprodueix unes suposades paraules, la primavera de 1936, del filòsof Francesc Pujols al president Companys: “La contrarevolució és a la vista. Només cal tenir ulls a la cara per veure-ho. És a més ineluctable” (vol. X, pàgina 518); i al seu amic Rex Smith, de l’agència de notícies Associated Press, el presenta com l’únic periodista estranger destacat a Espanya que pronosticà la Guerra Civil amb “la ineluctabilitat d’una llei física” (vol. XII, pàg. 330).

Franco, però, creia que la seva ineluctable victòria podia esperar, i que la campanya de Catalunya, contràriament al que reclamaven els homes de la Lliga, no era urgent. L’staff de Biarritz, empaitat per la policia i l’opinió pública franceses, es va fer fonedís i Pla va continuar l’espionatge a París. Una carta del 7 de juliol de 1937 del seu amic Federico Cacho Zabalza, home de confiança de Manuel Aznar, assegura: “Creo que hemos laborado intensamente. Pla ha podido hacer buenas informaciones. Se las he dado yo íntegras y le he presentado a Marañón, a Rotvant [un redactor de Le Figaro], con quien cometerán una injusticia si no cuentan. Hoy hemos comido con Ventosa, hemos visto a Alba y lo he metido en contacto con elementos más asequibles para él y menos asequibles para mí. Es decir, con los rojos” (MAE. RE 44).

Afegint-se a la propaganda anticomunista de l’oficina d’Estelrich —el govern Negrín havia estat el gran triomfador dels Fets de Maig—, el 15 d’agost (MAE. R 607), Pla trametrà que “las impresiones de personas o independientes o izquierdistas conforman a diario las dadas ya, anteriormente, sobre la situación de Barcelona. (…) Las colas son un producto de la zona roja, de etiología marxista; antes del régimen de soviet, las urbes no conocían eso más que en casos excepcionales: un tenor excelso, un partido de boxeo singular, una corrida sobresaliente” (estructura literària de tres elements, recurs estilístic no exclusivament planià però molt estimat per ell). I el 20 d’agost (Àvila, 2460/5), segons comunicava “el Cónsul General de Dinamarca en Barcelona Mr. Enberg (…), el asesinato de Nin es el valor dialéctico que esgrimen los elementos anarquistas contra los métodos policiacos del gobierno Negrín”.

Poc abans d’això, Pla s’havia traslladat a Biarritz, on amb la seva gran grafomania mantingué la ficció que la xarxa seguia perfectament operativa. El contraespionatge republicà a Hendaia va detectar els canvis a la central de Biarritz —Bertran i Musitu s’havia refugiat a Irun—, tot assenyalant que “uno de los que ha venido es un tal Montaigne que hasta ahora estaba en Marsella” (6-IX-37, MAE, RE 44). És tot un detall líric de Pla (el francès era per a ell un gran referent, com demostra per exemple a El quadern gris) enmig de la guerra de paper: havia deixat de ser l’agent número 10 i ben aviat tornaria a signar els seus escrits, com “J. Pla” (a La Vedetta d’Italia de Fiume), “X.X.” (a El Diario Vasco) o “José Pla” per una temporada molt i molt llarga.