Una tranquil·la marea humana

Per a la majoria dels catalans, la notícia d’aquest estiu va ser sens dubte la inesperada declaració de Jordi Pujol sobre l’herència de son pare que havia ocultat a hisenda durant anys. La notícia va commocionar la gent d’aquest país, perquè si bé feia temps que es dubtava de l’honradesa d’almenys dos fills de (l’ex) honorable, el prestigi de qui havia sigut president de la Generalitat durant més de 20 anys havia quedat intacte, i la confiança depositada en aquest senyor, que no s’ha estat de donar lliçons de moralitat a tort i a dret al llarg del temps, era molt gran. Tot això se n’ha anat a l’aigua en pocs dies, i el personal ha passat de pressa de la perplexitat a la més profunda decepció. El que ja no ha sorprés tant és descobrir que els aparells de l’Estat feia anys que coneixien els tripijocs monetaris dels seus fills. Molt suposen que, si el ministeri del ram callava, era amb la intenció d’usar aquesta informació com a arma política, quan més mal poguera fer al nacionalisme català. Si això fóra cert, Pujol pare se’ls hauria avançat per la mínima, o simplement ha parlat quan ja no podia callar més.

La pregunta que es feia tothom era com afectarien aquestes revelacions al procés independentista català, i la manifestació prevista per a l’11 de setembre es convertí de sobte en un examen. Això carregava de significació afegida un acte que, per ell mateix, ja n’anava prou carregat, perquè enguany se celebra el tricentenari de la data fatídica de 1714, a més de ser l’últim 11 de setembre previ a la consulta que, si l’autoritat no ho impedeix –i pareix que sí que ho impedirà-, hauria de tindre lloc el pròxim 9 de novembre. Des d’aquest punt de vista, cal dir que l’independentisme ha superat la prova amb nota, perquè ha congregat moltíssima gent, encara més que l’any passat, i ho ha fet amb aquell ambient tranquil, festiu i joganer (o esperançat, com el definí amb encert Artur Mas) que ja va camí de convertir-se en una tradició o una rutina.

Cal reconéixer que el membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya que, l’any passat, va tindre la idea de fer una cadena humana que recorreguera tot Catalunya és un publicitari de talent gens comú, perquè la imatge té una força simbòlica indubtable. Al costat d’això, des del punt de vista organitzatiu, convocar una manifestació a Barcelona és com bufar i fer ampolles, però té al seu favor la força de convicció que sempre comporta una gran aglomeració humana en un espai relativament reduït. Per a la premsa i la televisió de tot arreu, per als turistes i per als mers ciutadans curiosos, la magnitud de la gentada saltava a la vista i no calia afegir o sospesar res més. Amb tot, com que els organitzadors tenen ànima d’artistes i els agrada complicar-se la vida, van decidir que la manifestació havia de formar un V al llarg de la Diagonal i la Gran Via, i que els participants havien de dur camisetes grogues i roges i s’havien de distribuir per seccions de tal manera que formaren una senyera immensa al llarg dels 12 quilòmetres del recorregut. Així, els qui van arribar en els 2.000 autocars i més de 100.000 cotxes particulars que entraren a Barcelona aquell dia sabien on havien d’anar, com també els més de 520.000 inscrits a l’acte. Els simpatitzants no inscrits, que, com sempre, eren la majoria, s’hi van afegir allà on els va semblar millor. El resultat feia autèntica visió. Gent de tota mena de classes, colors i edats, amb moltes famílies senceres, d’ancians emocionats a xiquets de bolquerets, rojos o grocs, cantant, jugant o intentant sobreviure davall d’un sol de justícia fins que a les 17.14 (precisament) es va donar l’acte per acabat. Hi hagué moltes consignes espontànies, però ben pocs discursos. El significat d’aquest acte estava en l’acte mateix.

"El significat d’aquest acte estava en l’acte mateix"

Tot això és important i interessant alhora. Quan un observa l’actitud d’aquesta pacífica, riallera i increïblement disciplinada massa humana que pot paralitzar i modificar temporalment el cromatisme mateix d’una ciutat com qui no res, no pot evitar de pensar algunes coses, com per exemple que el nacionalisme espanyol és poderós i tossut, però no necessita articular-se massa perquè, amb un vell estat propi, es pot permetre el luxe d’ignorar la seua força, de desconéixer-se a ell mateix. El nacionalisme català –que és bàsicament defensiu- és igualment tossut, però està molt més articulat. Té una panòplia molt variada d’organismes i símbols que el sustenten. Per exemple els himnes i les cançons que l’identifiquen: dels Segadors i el “Cant de la Senyera” als últims èxits del rock català, passant per l’”Estaca” i tot el repertori de Raimon. És un ric patrimoni comú. També és difícil d’atacar perquè –com sol passar amb els nacionalismes defensius- no té mala consciència ni gaires cadàvers a l’armari. En aquest cas, la fàcil equació nacionalisme = totalitarisme no és gens convincent. Si es pressionen els ressorts adequats, un nacionalisme així pot convertir-se en multitudinari ben de pressa. S’estén amb la mateixa facilitat que un sentit comú, però no es deixa enquadrar ni a penes manejar políticament, com han hagut de constatar en més d’una ocasió els partits que proven d’abanderar-lo.

Perquè no ha entés això, que s’enfronta a un moviment social més que estrictament polític, el govern espanyol i els seus coribants mediàtics han quedat de nou sorpresos per la magnitud de la manifestació de l’11 de setembre. Donaven per descomptat que destruint el mite de Pujol i atacant Convergència l’estroncarien. Però els participants no eren titelles de cap partit (en tot cas al contrari) i no han respost com havia previst qui no els entén. Llavors han intentat disminuir la magnitud de la manifestació amb unes xifres a la baixa que feien riure (segons la delegació del govern, s’hauria manifestat menys gent que la que hi havia inscrita) al mateix temps que llançaven tota classe de vituperis contra una concentració del tot pacífica. Negar els fets molestos és tàctica de vestruços i insultar la gent tampoc servirà de res. Per a actuar sobre la realitat, primer cal aprendre a veure-la tal com és, tant si agrada com si no, però el govern de l’Estat porta anys refusant-se a fer aquest modest exercici, i el 11 de setembre cada volta hi ha més gent. Si tot va com s’espera, el 9 de novembre probablement no hi haurà consulta, Convergència i Unió tindrà un futur difícil i la quantitat d’independentistes a Catalunya no farà més que créixer. És una curiosa manera, ralentida i obstinada, d’entonar l’”Adéu Espanya”. Una cançó que, no fa tants anys, no pretenia cantar quasi ningú.